Catalunya és un país territorialment divers i amb una gran riquesa, des de molts punts de vista: geogràfic, ambiental, socioeconòmic, cultural, etc. I també divers pel que fa a les seves sensibilitats, necessitats i potencialitats. En aquest sentit, qualsevol projecte polític que aspiri a construir un nou model de país necessita una estratègia global, de país, que vagi molt més enllà de la suma de les propostes sectorials que afecten cadascun dels territoris.

Calen objectius i línies d’acció comunes que ens permetin avançar cap a un país menys desigual i més cohesionat. Per aquest motiu, la nostra voluntat és la de generar una proposta capaç de revertir l’actual situació de desigualtats socials i territorials, no només sent permeables a les necessitats i reivindicacions de les diferents territoris —barris, municipis, comarques, àmbits territorials—, sinó facilitant estratègies que mobilitzin el potencial local i propiciant complicitats de país que ajudin a anar més enllà de la suma de les propostes.

Per tal d’oferir solucions des d’una visió integral que, al mateix temps, reconeguin aquesta diversitat i riquesa, organitzem la nostra proposta territorial en base als vuit àmbits funcionals actualment aprovats pel Parlament de Catalunya: Terres de l’Ebre, Alt Pirineu i Aran, Camp de Tarragona, Comarques Centrals, Comarques Gironines, Penedès, Ponent i Regió Metropolitana de Barcelona.

Una alternativa de país per a una nova època

L'espai polític que estem començant a articular neix de la necessitat de construir una alternativa per a Catalunya en un moment de canvi global d’època i de la fi d’un cicle polític al nostre país. Aquest cicle, que l’anomenem com el “cicle de l’hegemonia convergent”, ens ha deixat una situació de desigualtat social i territorial que atempta contra el principi bàsic de la igualtat d’oportunitats i en l’exercici dels nostres drets.

La causa d’aquest context ha estat una política social i territorial fonamentada, per una banda, en una visió mercantilista i de pràctiques caciquils que, massa sovint, ha orientat les inversions només en funció del benefici d'uns quants; i, per l'altra, en un enfocament partidista que ha subordinat els interessos d’alguns territoris als d’aquells on poder treure millors rèdits electorals. Un model de país, doncs, pel que hi ha catalans de primera i de segona. Són mostra d’aquest context indicadors econòmics i demogràfics com ara les taxes d’ocupació, d’inversió, de renta o de desigualtat, l’envelliment de la població, el despoblament rural o les xifres d’exili juvenil en certes regions.

Paral·lelament, el procés d’urbanització i creació d’infraestructures contemporani ha portat indiscutibles avenços a Catalunya: la millora en l’accés als serveis, l’extensió de les formes de vida urbana, el trencament de les grans fractures internes del territori. Però al mateix temps, la manca de govern d’aquest procés ha comportat problemes molt notables, com ara el consum accelerat de sòl, la pressió sobre els recursos naturals, l’exacerbació de la mobilitat o la segregació social a l’interior de les àrees urbanes.

Com a element central per a la vertebració del país cal fer especial esment a un model de dotació d’infraestructures i de serveis que, en cap cas, s’ha orientat a la cohesió territorial, sinó que ha acabat accentuant els desequilibris ja existents. Així, en plena expansió de l’alta velocitat, nou comarques catalanes no disposen encara de cap tipus de servei ferroviari, mentre un 38 % dels municipis catalans no tenen accés al transport públic o aquest hi és marginal. Més que un país-ciutat on la disponibilitat de serveis sigui indiferent del punt de residència, el model imperant ha creat una gran quantitat d’àrees desafavorides en les quals la vida quotidiana (treball, estudis, oci) es veu penalitzada o es torna simplement impossible.

Aquesta situació general s’ha vist fortament agreujada en els últims anys a causa de la crisi econòmica i les mesures d’austeritat dels governs espanyols i catalans al dictat de la troica, que han aprofundit en les fractures socials i territorials. Al mateix temps, des d’una actitud de desconfiança i paternalisme vers els governs municipals s’han promogut polítiques de recentralització que han restat autonomia i capacitat econòmica als territoris i als municipis i se’ns ha negat el dret a decidir a veïns i veïnes sobre les demandes prioritàries a les quals s’havia de donar solució. La retallada dels serveis socials i l’impuls recentralitzador formen part de la mateixa política d’agressió al conjunt de la ciutadania.

Hem sigut testimonis de la connivència entre el poder polític i el poder econòmic en la proliferació de megaprojectes i infraestructures que només buscaven el màxim benefici privat i atacaven allò que és patrimoni de totes i tots. En són exemples una política extractivista desaforada, la pràctica del fracking, megaprojectes com EuroVegas o BCN Word, la posada en marxa d’abocadors i incineradores il·legals, la MAT, una gestió insostenible dels residus, l’edificació incontrolada al nostre litoral, el Pla Hidrològic de l’Ebre, el transvasament encobert del Segarra-Garrigues, etc. Com sempre, hem estat la ciutadania qui hem sortit a defensar el nostre territori i els recursos comuns. En aquest sentit, aquest espai polític se sent hereu i partícip de totes aquestes lluites i apostem perquè el bé comú estigui sempre per sobre de qualsevol interès particular que vulgui aprofitar-se’n i enriquir-se’n a costa.

Per altra banda, les polítiques dutes a terme per la UE tampoc han ajudat a revertir la situació. Per un costat, la UE ha anat reduint les seves polítiques destinades a les àrees urbanes, interrompent, fins i tot, programes que, com la iniciativa URBAN de rehabilitació de barris, havien donat prou bons resultats. De la mateixa manera, les zones rurals han estat les principals afectades per una política europea que ha beneficiat els grans propietaris i empreses comercialitzadores. El camí que estan seguint els acords internacionals amb Canadà (CETA) i EUA (TTIP) és el d’agreujar molt més la situació econòmica en què es troben aquests territoris. Ho faran a través d’una previsible davallada dels preus del sector primari, el control de la producció des dels oligopolis de transformació i la distribució alimentària i una desprotecció dels productes amb denominació d’origen, punts clau que van en detriment de les economies locals i la sobirania alimentària.

L’equitat territorial, la recerca i la inversió basades en les potencialitats de cada territori no són només el més just i necessari de cara a lluitar contra la desigualtat i els desequilibris existents, sinó que són els millors instruments perquè Catalunya pugui superar, d’una vegada per totes i de forma integral, la crisi econòmica i els seus efectes.

Garantir la igualtat d’oportunitats i l’exercici dels drets a tota la ciutadania. Aquest principi universal implica enfocar el treball a cada territori des de la perspectiva de les seves potencialitats en comptes d’assumir suposades “situacions congènites” que condemnin a determinades zones del país. Per això creiem que una política de país és aquella que presta especial atenció a les diferències demogràfiques i de nivell socioeconòmic del territori i treballa per acabar amb els índex de desigualtat dins i fora de cada àmbit politico-administratiu.

Cal garantir un accés equitatiu a la renda, als serveis i a la qualitat de vida amb independència del lloc de residència. De forma específica, la desigualtat en l’accés al sistema de salut públic és una problemàtica generalitzada, especialment a les zones més allunyades de les grans ciutats, que cal revertir a través d’una major inversió en centres d’atenció primària i personal mèdic. Considerem que la cohesió social dels nostres pobles i ciutats és una aspiració irrenunciable. Entenem que aquest és un dret de ciutadania, que ha de ser garantit a tothom, amb independència del seu nivell de renda, del seu barri o la seva comarca de residència, del seu gènere o la seva edat. Per això, caldrà desenvolupar polítiques públiques que pugnin contra les desigualtats socials i la segregació urbana i assegurin arreu l’accés al medi ambient saludable i als recursos naturals, a l’habitatge digne, a la mobilitat, al paisatge i als serveis.

A més a més, cal un canvi de model productiu i una política d’ocupació que aprofiti els avantatges comparatius de cada zona del país i que fomenti una economia social i de proximitat adaptada a les necessitats dels veïns i les veïnes. Per tal d’assegurar aquest objectiu, cal treballar perquè les universitats i centres de producció del coneixement responguin a les realitats de cada territori i que s’entengui el treball de forma recíproca i complementària. Així mateix, cal assegurar l’accés de tota la ciutadania a uns serveis de qualitat sigui quin sigui el seu lloc de residència i garantir i facilitar l’exercici de tots els seus drets. Per aquest motiu, creiem necessària la creació d’organismes específics de desenvolupament territorial que treballin en aquesta direcció.

Catalunya, una nació diversa i cohesionada. Una Catalunya cohesionada és aquella que disposa d’infraestructures i serveis de qualitat i accessibles que estiguin al servei de les necessitats de la majoria social del país i no d’interessos especulatius o clientelars. En aquest sentit, cal una millora substancial de les xarxes de mobilitat dins els mateixos territoris i en relació als principals nuclis urbans. Una millora que privilegiï el transport públic i tingui com a objectiu garantir la igualtat d’oportunitats entre totes les persones. Per això propugnem un replantejament de la dotació i les formes de gestió de les infraestructures, tant les d’accessibilitat exterior (ports i aeroports), com les de mobilitat interior (xarxes viàries i ferroviàries) i les telecomunicacions. L’objectiu ha de ser reduir els costos ambientals i socials de la mobilitat, contribuir a fer-ne un dret i no pas una obligació, i satisfer-la tant com sigui possible a través de mitjans col·lectius i no particulars.

Altrament, entendre les singularitats i potencialitats de Catalunya requereix revisar atentament quines són les relacions entre l’espai urbà i els espais oberts. Camp i ciutat són, tots dos, elements indispensables per a la nostra societat i hem d’entendre que estan estretament entrelligats. Cal superar la visió segons la qual el fenomen urbà és l’únic mecanisme de desenvolupament territorial, ja que en realitat aquest mecanisme és un element depredador dels espais oberts. Per tant, cal establir noves lògiques de desenvolupament que es fonamentin en la capacitat productiva dels espais oberts rurals, conduint a noves relacions d’intercanvi equilibrat entre aquests àmbits i els àmbits urbans.

Finalment, entenem que una de les millors expressions del que és Catalunya és en les diferents manifestacions de la cultura popular, la creació contemporània i el patrimoni artístic i històric arreu del país. Per aquest motiu, advoquem per la seva potenciació i defensa.

Defensar la terra i els béns comuns. Per nosaltres estimar el nostre país vol dir, també, estimar la terra i els seus paisatges, cuidar els nostres recursos naturals i treballar per una Catalunya sostenible que sigui avantguarda en els reptes globals actuals.

Apostem per una Catalunya compromesa amb el medi ambient i la sostenibilitat. La transició energètica i l’equitat territorial són dos conceptes que van junts. Cal gestionar correctament els nostres residus. Cal establir xarxes d’economia de proximitat, amb dissenys i coresponsabilitats a escala territorial, que trobin en el manteniment i millora dels elements que ens atorguen identitat —la qualitat paisatgística dels ambients rurals i urbans i dels espais naturals— una palanca de desenvolupament econòmic i social.

Un país democràtic construït de baix a dalt. Entenem que la millor manera de vertebrar i construir un país des de tots els indrets és a través de les institucions i els espais més propers a la ciutadania i al territori. Volem un país democràtic que es construeixi i es governi de baix a dalt. És per això que apostem per revertir el procés de centralització i de buidament de sobirania i competències als municipis i per donar-los cada cop de més poder i més recursos i, també, per potenciar la creació de xarxes de coordinació i cooperació supramunicipal.

Organització territorial. L’actual model d’organització político-administrativa de Catalunya té dèficits significatius pel que fa a la seva funcionalitat, duplicitats i coordinació. Creiem que cal obrir el debat sobre quin model d’organització territorial volem. Des d’aquest nou espai polític apostem per un model basat en el principi de subsidiarietat, que permeti abordar els problemes tant a prop del seu origen com sigui possible. Un model, al mateix temps, radicalment democràtic, que doni protagonisme a la ciutadania tant pel que fa a l’elecció directe dels diferents òrgans com pel que fa a la transparència, la rendició de comptes i el control ciutadà. A més, creiem que el nou model d’organització territorial s’ha de fonamentar en la solidaritat entre territoris, la complementarietat (i no la duplicitat) entre nivells i la capacitat de concertació.

Per assolir aquests objectius proposem una organització político-administrativa vertebrada a partir dels següents nivells. Primer, una optimització del nivell municipal, dotant de més competències i recursos als ajuntaments. Segon, el foment d’estructures de coordinació supramunicipals. Aquestes podrien adoptar formes diverses d’acord amb les diferents realitats territorials. Tercer, unes vegueries que responguin a les realitats funcionals del territori, que siguin espais de diàleg i concertació entre el govern de la Generalitat i els governs locals,  i que siguin la unitat territorial de referència tant per a la planificació de polítiques públiques com per a la descentralització administrativa de la Generalitat. I per últim, una administració d’àmbit nacional, la Generalitat de Catalunya, que desplegui les polítiques de país tenint en compte la diversitat del territori i vetllant per l’equitat territorial.