Les polítiques de fronteres i d’estrangeria actuals faciliten que les persones estrangeres siguem mà d’obra barata i contribueixen cada vegada més —conjuntament amb les polítiques econòmiques austericides i el racisme— a incrementar l’estratificació social. Creiem que les polítiques migratòries, d’acollida i d’inclusió social han de superar els discursos paternalistes, assistencialistes i folklòrics que segreguen la població estrangera i les minories ètniques que no són reconegudes en la cultura hegemònica. Aquests discursos conceben aquesta població com un objecte passiu i no com el que realment som: un subjecte actiu i transformador de la realitat. L’emancipació política de tota la població no ha de dependre d’un passaport o d’una nacionalitat, i molt menys d’un estatus socioeconòmic. Cal substituir el concepte de “ciutadania nacional” pel de “ciutadania de residència”. El sol fet de viure a Catalunya és motiu suficient per adquirir els drets de ciutadania.

Un model de plena ciutadania. Apostem per un canvi radical en el contracte social, en el qual fins ara les persones estrangeres no hi som i dins del qual la nacionalitat i els drets de ciutadania estan vinculats encara a la identitat nacional. Un model de plena ciutadania significa tirar endavant un procés de transformació que qüestioni l’essència del model de fronteres de l’estat-nació, i promoure un canvi de paradigma cap a un model de lliure circulació com a punt de partida. Això significa impulsar a Catalunya un model d’acollida integral de la població estrangera, migrant i refugiada, que reverteixi l’exclusió social que provoca el racisme institucional i pugui consolidar el camí cap a la plena ciutadania. Aquest camí s’ha d’entendre a partir de tres eixos. Primer, el reconeixement de les persones estrangeres i de les minories ètniques i religioses —invisibilitzades i fins ara no reconegudes com a força ciutadana tant en el pla jurídic com simbòlic— com a base d’una nova societat igualitària. Segon, la representació d’aquests sectors de la població a les institucions. No es pot imaginar una societat sense la seva participació política. I tercer, una política de redistribució de recursos i del treball que pugui combatre la precarietat i el racisme econòmic i faciliti també la integració de les persones a la vida política i al benestar. D’altra banda, s'han d'introduir mecanismes, bàsicament als municipis, que facilitin l'acostament de la població autòctona als i les migrants i promoguin el coneixement mutu i les activitats compartides més enllà dels àmbits habituals de socialització com poden ser l'escola o els centres sanitaris.

Antiracisme. El racisme és un sistema estructural que impedeix a un sector de la població l’accés a determinats recursos i legitima l’estratificació social. El racisme institucional s’ha de combatre d’arrel, revertint l’enfocament de les polítiques migratòries i d’estrangeria. El racisme social, la xenofòbia i la islamofòbia són malalties socials que legitimen la discriminació i infravaloren persones negres, estrangeres, gitanes, musulmanes o amb fenotipus i religions diferents del que es considera la cultura hegemònica euroblanca de les elits classistes i racistes. L’antiracisme és una manera diferent de veure i percebre el món i la societat, des d’una posició contrahegemònica i descolonial, que s’ha de promoure des de l’emancipació i l’empoderament de les persones racialitzades, discriminades i segregades. Un objectiu important de l’antiracisme és impulsar polítiques de revisió i reparació de la colonització europea, un deure i compromís que aquest nou espai polític no pot descuidar.

Acollida i inclusió social. Les persones estrangeres pertanyen a una categoria jurídica diferent i excloent, la categoria dels “no nacionals”. Aquesta categorització es tradueix a la pràctica en racisme institucional, doncs negativitza la categoria de persona com a portadora de drets, perjudicant-ne la trajectòria vital, el seu benestar i el de la seva família. Les polítiques d’estrangeria cap a les persones estrangeres s’han de transformar en polítiques socials, d’acollida i acompanyament. Unes polítiques que posin per davant i com a principi bàsic la categoria de persona, tot facilitant-ne els drets —especialment el dret a la vida en família—. A Catalunya, necessitem un model d’acollida integral que vetlli per aquest principi i per un model de plena ciutadania.

Protecció internacional. El dret d’asil i la protecció internacional són una responsabilitat moral i política que assumim com a principi. La voluntat política i la capacitat d’acollir famílies refugiades posa també en valor la importància i l’enriquiment cultural, social i polític que això significa com a societat.

Emancipació política. La participació política i la representació de les persones estrangeres són fonamentals per a la transformació de la societat i s’ha tornat una qüestió ineludible envers la realitat. El dret a vot, actiu i passiu, de les persones estrangeres ha de ser una eina de diàleg i emancipació que ha d’acompanyar el procés d’inclusió a la societat, alhora que ha de ser un instrument d’empoderament contra el racisme i l’exclusió econòmica i social. El dret a vot de la població estrangera és un principi clau i bàsic en un model de plena ciutadania i de societat igualitària. Entenem que aquest ha de ser un element sempre present quan es parla de migracions, inclusió social i interculturalitat.

Reconeixement de la diversitat cultural. No hi haurà ciutadania inclusiva sense reconèixer, promoure i gestionar la diversitat cultural. Construir un país en comú implica apostar per un model de societat inclusiva i intercultural. Les polítiques públiques han d’incloure la diversitat cultural i religiosa com una eina de diàleg, interacció i cohesió, garantint polítiques específiques per assegurar la igualtat de drets i d’oportunitats de tothom, sense exclusió. Un nou espai polític obert i transformador ha de reconèixer i posar en valor la riquesa que suposa la diversitat lingüística, religiosa i cultural de la societat. Una societat diversa culturalment és una societat oberta al món, solidària, segura i sense por, alhora que integradora i cohesionada.

Joventut migrada. Durant els darrers anys bona part de la joventut catalana s’ha vist forçada a migrar per la impossibilitat d’emancipar-se a Catalunya. A banda d’actuar amb mesures urgents en l’àmbit de l’ocupació, la formació i l’habitatge per tal de frenar  l’exili juvenil, calen també mesures espífiques par facilitar el retorn de totes aquelles persones joves que han hagut de migrar.

Vies segures. És urgent crear vies legals i segures d’entrada tant a la UE en general com a Espanya en particular. Volem acollir i per això calen, entre d’altres mesures, vies segures per garantir que les persones migrades i demandats d’asil no s’hagin de jugar la vida al mar o a les tanques per tal d’arribar a Europa. Hem d’acabar amb aquest model d’Europa fortalesa.