L’esclat de la bombolla immobiliària va evidenciar que l’accés a l’habitatge és un dret que a Catalunya no està garantit. Els efectes de la crisi hipotecària han estat demolidors i actualment veiem com la situació s’està reproduint en l’habitatge en règim de lloguer. Dins del context socioeconòmic en què ens trobem, de crisi perllongada, no podem limitar-nos a tirar endavant polítiques pal·liatives respecte l’emergència social, l’exclusió residencial i la pobresa energètica o hídrica; tres elements que estan estretament lligats. Un cop comprovat el resultat de les polítiques assistencialistes que, lluny de solucionar el problema, l’agreugen encara més; hem de replantejar el model existent fins ara. Tot i les millores significatives que s’han aconseguit en els darrers anys gràcies a l’activisme social del moviment antidesnonaments, cal anar més enllà i fer realitat un canvi de model que, efectivament, garanteixi l’accés a l’habitatge com un dret. L’habitatge i els subministraments bàsics són drets fonamentals imprescindibles per a una vida digna i, per tant, cal garantir-ne l’accés a tota la població.

Nou model de política del sòl. Fins la bombolla immobiliària, les polítiques de sòl tenien únicament fins especulatius i lucratius. La situació actual ens ha demostrat que aquest és un model obsolet, caduc i que només afavoreix una minoria, que cada cop acumula més riquesa i que continua fent negoci sense cap tipus d’escrúpols a costa de la majoria colpejada per la crisi. Cal una política de sòl decidida que freni l’especulació i s’orienti a garantir l’accés a l’habitatge.

Diversificació de la producció d’habitatge. Apostem per un model diversificat en la producció d’habitatge en què els àmbits públic i comunitari guanyin protagonisme. Cal un control públic sobre el sector immobiliari per lluitar contra l’especulació. Al mateix temps, defensem la producció d’habitatge públic en règim de lloguer accessible i apostem per la promoció de nous models de desenvolupament del sector de la construcció basats en la cooperació i la sostenibilitat. Els models col·laboratius de producció d’habitatge s’han de convertir en una alternativa real que complementi l’habitatge públic enfront l’habitatge de mercat. Igualment, calen mesures per fomentar fórmules com la masoveria urbana, la cessió d'ús, les cooperatives d’habitatge, el dret de superficie o la copropietat, entre d’altres. La suma del parc d’habitatge públic, col·laboratiu i en règim de lloguer social ha d’esdevenir majoritària.

Habitatge garantit com a dret constitucional. L’accés a l’habitatge ha de ser un dret constitucional efectiu. L’actual marc normatiu català permet garantir tant el dret a l’habitatge com el dret als subministraments bàsics. Els governs actuals, però, no han tingut la determinació necessària per fer-ho i han deixat a milers de famílies sense subministraments ni sostre. És necessari el desplegament de l’actual marc normatiu i el seu compliment, desenvolupant el marc reglamentari per poder aplicar les lleis catalanes que regulen la matèria d’habitatge i que en garanteixen l’accés.

Mobilització dels habitatges buits. És intolerable que tinguem habitatges buits quan a Catalunya milers de famílies estan sent desnonades de les seves llars. Cal fer un cens dels habitatges buits, limitar el poder dels bancs sobre aquest parc i prendre mesures per poder destinar aquests habitatges a satisfer una necessitat social tan important com és el dret a l’habitatge.

Lloguer social. Volem un nou model d’habitatge i una nova concepció del lloguer social com a lloguer just, adequat al grau d’endeutament assumible per les famílies o persones.

Regular els preus del lloguer. És urgent regular els preus de lloguer dels habitatges, a fi d’evitar que l’especulació generi situacions injustes, en especial en aquells territoris i barris on fets com el turisme o la inversió estrangera han provocat que els veïns, i en especial la població jove, hagin d’abandonar els seus barris per no disposar de recursos suficients per fer front al lloguer. Per intervenir en el mercat del lloguer proposem delegar en les administracions locals la capacitat per establir màxims en els preus del lloguer, tenint en compte les característiques del municipi. En aquest sentit, resulta imprescindible frenar les dinàmiques gentrificadores d’alguns territoris i prendre mesures de regulació i control sobre els pisos turístics.

Accés garantit als subministraments bàsics. Una vida digna es basa en poder tenir un habitatge amb els subministraments bàsics per poder-lo habitar (aigua i consums energètics, fonamentalment). S’han de facilitar recursos a les administracions locals per poder informar i assessorar sobre el dret als subministraments bàsics. Una política justa ha d’assegurar que tothom pugui fer front a uns nivells de consums suficients de subministraments energètics (llum, aigua, gas). El govern ha d’actuar en dos sentits: un, assegurant el servei a tothom amb independència de la seva capacitat de renda; i dos, regular els sistemes de subministraments, actualment veritables monopolis.

Emancipació jove. Les persones joves ens trobem que, arrel de la crisi, no podem emancipar-nos i començar els nostres projectes vitals. El nostre problema ja no és que ens facin fora de les nostres cases, sinó que no podem accedir a un habitatge digne. Hem d'apostar, doncs, per iniciatives que ens garanteixin un lloc on poder començar les nostres vides de manera autònoma. Cal fer una aposta clara per garantir l'emancipació jove, que passa per una implicació directa de les administracions públiques en matèria d'habitatge.