Volem una economia democràtica, respectuosa amb l’entorn i al servei de tothom. La crisi econòmica de 2008 i les polítiques de retallades dutes a terme a Europa, Espanya i Catalunya han multiplicat les desigualtats i han fet empitjorar les condicions de vida de la gran majoria de la població. Per fer front a aquesta situació cal posar les bases d’una societat diferent, que doni prioritat a les persones i a la col·lectivitat i no al benefici individual, que recuperi el valor de la comunitat i que abordi els greus reptes ecològics i energètics pendents. Defensem, en aquest sentit, un nou model econòmic basat en la sostenibilitat i la solidaritat, assumint que haurem de transformar moltes de les nostres maneres de produir i consumir a fi de fer-les ecològicament i socialment sostenibles.

En un planeta finit, sotmès a una crisi ecològica global, el model econòmic capitalista posa en perill la vida i el benestar de molta gent en el present, i de totes les generacions futures. És evident que aquest model econòmic és el principal responsable de la crisi ecològica que vivim. Ara bé, no podem deslligar aquesta crisi ecològica de la injustícia social originada per aquest mateix sistema. La crisi ecològica té una forta dimensió social, com demostren els forts impactes que en poblacions empobrides generen les extraccions de recursos i els abocaments de residus lligats al consum dels països rics. Uns països on, d’altra banda, coexisteixen estils de vida molt intensius en ús d’energia i materials amb greus situacions de pobresa energètica. Cal, per tant, que tant el diagnòstic que fem de la situació actual com el nou model de país que proposem adoptin la mirada de la justícia ambiental i incorporin una visió democratitzadora, tenint en compte qüestions com l’accés, el control i l’apropiació dels recursos naturals. Les solucions a la problemàtica ambiental han de ser democràtiques i socialment justes.

El punt de partida per construir una economia guiada pel bé comú, més inclusiva i sostenible, rau a preguntar-nos com es satisfan realment les necessitats de la gent i com podem organitzar una economia i una societat que respecti les lleis, els cicles i els ritmes de la natura, sense excloure ningú.

La vida humana se sustenta, en primer lloc, en els béns i serveis que ens ofereix gratuïtament la natura i, en segon lloc, en el treball humà i la capacitat que tenim de cuidar-nos els uns als altres i de generar els mecanismes de solidaritat i de benestar que tots necessitem. L’economia actual, tanmateix, invisibilitza i menysté tant les xarxes de la natura com la cura de la vida humana basada en els afectes i la reciprocitat. L’economia del comú que proposem, per contra, ha de garantir que la xarxa de la vida se segueixi reproduint —mantenint en bon estat els ecosistemes— i que el treball es distribueixi de forma equitativa entre homes i dones; tant el treball remunerat com el treball no remunerat, actualment invisibilitzat i que duen a terme majoritàriament les dones en l’àmbit domèstic. Aquest treball de cures és imprescindible per poder esdevenir persones en el sentit ple de la paraula i mantenir una vida digna al llarg del cicle de la vida.

El desenvolupament humà se sustenta també en uns llaços comunitaris basats en l’ajuda mútua. Les comunitats i xarxes socials donen respostes a la vulnerabilitat i a la necessitat de reconeixement. Cooperar i associar-nos permet superar l’individualisme imperant avui dia i la impotència de l’aïllament: ens fa més forts, ens empodera. Les formes de fer jeràrquiques i autoritàries, com si no n’hi hagués d’altres, no ens han permès desenvolupar formes més igualitàries de reciprocitat, pròpies de l’àmbit domèstic i comunitari. Tanmateix, això no ha impedit que les nocions de bé comú, dignitat relacional i drets compartits s’hagin obert camí a través de moltes iniciatives socials i ciutadanes que han aconseguit impulsar la democratització tant a l’esfera política com a l’econòmica i la social.

Gràcies a una llarga història de conquestes socials, els estats democràtics han acabat gestionant molts béns públics i serveis essencials que es distribueixen sense atendre el poder adquisitiu. L’accés a la sanitat, l’educació, el transport col·lectiu, el gaudi de places i carrers, zones verdes i parcs, espais naturals protegits, l’aire pur o l’aigua neta han de seguir sent béns comuns; béns de la ciutadania als quals tothom hi tingui accés. Aquesta funció del sector públic és una peça de vital importància per bastir una economia que busqui l’interès general. Enfront dels atacs dels que volen desmantellar tot allò que és de tothom, cal preservar i ampliar el que és comú, el que és públic, amb una democratització real que garanteixi la informació i participació activa de la ciutadania en totes les decisions.

Tot i que la vida se sustenta essencialment en la natura, el treball humà (tant remunerat com no remunerat), la cura domèstica, les xarxes comunitàries i els serveis públics; l’economia actual es troba dominada per grans corporacions i entitats financeres condicionades per la lògica d’aconseguir més i més guanys. Hem de reforçar una mirada econòmica i laboral que permeti establir espais locals de benestar, cooperació i producció que siguin resilients i que evitin les mirades a curt termini i de benefici a qualsevol preu.

Per fer realitat el nou model econòmic i ecològic que proposem cal un sector públic potent i que estigui realment al servei de les necessitats col·lectives. Cal una forta regulació ambiental dels mercats. Quan les decisions d’empreses i consumidors comporten costos socials “externs” i els preus dels productes no els internalitzen, indueixen a prendre decisions que degraden la salut ecològica de la Terra, que és patrimoni comú. Cal penalitzar les activitats contaminants i cal establir regulacions laborals fortes per protegir les condicions dels treballadors i treballadores assalariades i dels autònoms. I cal, finalment, fomentar la diversitat d’agents econòmics que ofereixen béns i serveis, diversificant i multiplicant les oportunitats de les petites empreses, del treball per compte propi i de les cooperatives de treballadors i treballadores, que en general es caracteritzen per una menor desigualtat d’ingressos i una major preocupació social.

La mesura actual d’èxit econòmic és el creixement del Producte Interior Brut (PIB), la suma dels fluxos monetaris del mercat i l’estat. Però la desconnexió entre aquesta mesura i la vida real de la gent és cada cop més palesa. El PIB és un indicador que invisibilitza el treball no remunerat (que té una grandària igual o superior al remunerat), que pot créixer quan s’enfonsen els ingressos de la majoria de la població, que no té en compte l’exhauriment de recursos naturals ni la degradació ambiental i que, paradoxalment, pot augmentar gràcies a les despeses que es fan per fer front als problemes ambientals i socials. El PIB no és una bona guia per valorar si l’economia va bé. Tal com plantegen l’economia crítica, feminista i ecològica, l’obsessió pel creixement del PIB indueix a prendre decisions que degraden la cohesió social de les comunitats, l’economia de la cura i la integritat i salut de la natura. Aquesta forma d’entendre l’economia està minant la seva pròpia base de sustentació. Senzillament, és insostenible.

Som, per tant, al bell mig d’una cruïlla. O avancem cap una economia plural, més democràtica i orientada al sosteniment de la vida de la gent i el medi ambient comú; o l’economia actual, dominada per la lògica d’acumulació de capital a mans d’una ínfima minoria, ens seguirà portant d’una crisi financera a una altra crisi, mentre mina tota la cadena de sosteniment de les necessitats humanes. Enfront d’aquesta economia capitalista insostenible hem de bastir una nova economia orientada al bon viure en comú, que només és possible amb una sostenibilitat integral. La tasca s’ha de fer a totes les baules de la cadena que permet satisfer les necessitats humanes: cal una nova forma de relacionar-nos amb la natura i treballar-hi harmònicament; cal enfortir l’economia de la cura de la vida humana al llarg de tot el cicle vital perquè deixi de ser una activitat menystinguda i superi les herències patriarcals; cal afavorir de forma oberta i inclusiva les comunitats i xarxes socials com a proveïdores de serveis públics no estatals; cal ampliar una economia pública que ofereixi béns col·lectius vitals, posant-la al servei real de la gent comuna en la seva diversitat; i cal, finalment, redissenyar l’economia de mercat amb noves empreses orientades al bé comú, de caràcter múltiple, social i cooperatiu que estiguin organitzades democràticament. Hem de recordar sempre que l’economia només és un mitjà perquè tothom pugui viure bé. Si volem justícia ambiental i social haurem de tornar a comprendre que més no sempre és millor. Només així aconseguirem que tothom pugui ser feliç en una Terra habitable.