6.7. Ponent

Una ciutat llunyana i terres de pagès: res més per a molts. El país que volem, però, és un país cohesionat territorialment i social, on tothom tingui dret als mateixos serveis, que combati l’èxode juvenil i la desigualtat de gènere, un país amb una nova ètica política, social i econòmica basada en el bé comú. Des de Ponent volem passar de la Catalunya-ciutat centrada en Barcelona a la Catalunya-país equilibrada, ben comunicada, que aposta per estratègies que fixen la població en les àrees en procés de despoblació i que incentiven la reactivació econòmica, la cohesió social i la innovació cultural.

Món rural i nova cultura de l’aigua, entesa com un bé comú que contribueix a una combinació sostenible d’agricultura de reg i de secà, de turisme, d’indústria i ecologia, que potencia l’eficiència del reg i contribueix a fixar població al territori, com planteja el Manifest de Vallbona, que fem nostre. En els últims anys, especialment a partir del projecte del canal Segarra-Garrigues, s'ha produït a Ponent un canvi en l'estructura de la propietat de la terra, a partir del preu de l'aigua i el pagament del cost de la infraestructura, que comporta que la seva rendabilitat no és a partir de l'estructura actual de la terra per part del pagesos, sinó només a partir de l'explotació de grans concentracions d'hectàrees i per tant de grans corporacions i/o multinacionals agroalimentàries. Aquest projecte, a més, continua avui dia sota la sospita de pràctiques il·lícites en el seu finançament que s’han de revisar i s'està utilitzant, en gran part, per realitzar un trasvasament encobert del Segre cap a la Regió Metropolitana de Barcelona que cal aturar.

Cal redimensionar les explotacions i vetllar que noves generacions s’hi incorporin, afavorint el cooperativisme de proximitat i evitant el latifundisme. Cal que el cost de les actuacions sobre el territori i l’aigua no repercuteixi només sobre la pagesia, crear un banc de terres que permeti la incorporació al camp, fer que el paper de la dona que viu en l'àmbit rural sigui reconegut i es tradueixi en l’accés a la propietat, la titularitat i els crèdits. Cal atendre l’especificitat de cultius com els de l’Horta de Lleida, regulant la producció i transformació artesanal, i replantejant les servituds de pas. Cal avançar en la potenciació de productues agrícoles i ramaders ecològics. Necessitem una atenció especial al treball agrícola temporal. Cal racionalitzar la cabana porcina i reconvertir l’agricultura i ramaderia intensives en sostenibles i respectuoses amb el territori, i posar en valor la gestió dels recursos forestals i el tractament dels residus ramaders.

Comunicacions i serveis públics de qualitat. No cessarà el despoblament si no garantim una xarxa de comunicacions i telecomunicacions sense forats negres. Lleida i la resta de nuclis urbans i rurals han de connectar-se entre si i amb la resta de territoris modernitzant i augmentant la freqüència de la xarxa ferroviària convencional i d’autobusos no contaminants. Cal afavorir un ús sostenible econòmicament, social i ambiental de l’AP2 i millorar les carreteres i camins. Necessitem una Catalunya reticular i no radial.

Un model sanitari públic català que equilibri tot el territori. Menys població no pot representar una infradotació crònica que comporti més esperes, més desplaçaments i haver d’optar per serveis privats. Cal unificar els recursos públics, però ens oposem al Consorci, ja aturat per la pressió social de la ciutadania, i a qualsevol intent de privatització. Així mateix, cal destacar que les terres de Ponent tenen un especial dèficit en àmbits de salut -com en salut mental, els més precaris de tota Catalunya, o en reproducció assistida- i són l’únic territori que no disposa de cap servei públic per a accedir-hi. Cal més inversió pública en aquesta àrea per tal que Ponent deixi de ser un territori oblidat, també en salut. Apostem per millorar els horaris dels CAP rurals, reobrir els que s’han tancat, recuperar personal i remeiar el col·lapse d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova i el tancament de llits.

Educació i coneixement. Cal potenciar el paper de la Universitat de Lleida com a pol d’atracció, en els àmbits lligats a la investigació i producció agroalimentària i a les tecnologies, però també en les ciències socials i les humanitats, tan lligades al patrimoni cultural i natural. Cal vetllar per la construcció d’escoles i instituts, per la creació de centres d’educació especial, pel transport i el servei de menjador compromès amb els nuclis agregats i per la continuïtat d’aquelles escoles rurals o línies en perill d’extinció, fet que posa en risc la continuïtat de molts nuclis de població. En aquest sentit, es fa necessari fer una revisió de les ràtios de tancament.

Reactivació econòmica i sobirania energètica. Cal una reindustrialització que potenciï l’especificitat agroindustrial, però sense limitar-s'hi. Cal apostar, també, per un turisme vinculat als valors naturals i culturals propis, de qualitat i no massificat. Cal afavorir el comerç de proximitat que s’integra i s’arrela a les ciutats i pobles i no les desintegra. Cal una nova cultura energètica sobirana, distribuïda i lliure de carboni, capaç d’atendre un territori dispers amb molts nuclis petits i amb molts problemes de pobresa energètica. I que ho faci des de l’aprofitament dels recursos renovables autòctons, la innovació tecnològica i la gestió municipal.

Cultura i memòria democràtica. Apostem per la creació cultural com a factor d’innovació i arrelament, en coherència amb una aposta per una cultura viva comunitària i participativa. Cultura paia, cultura gitana tan arrelada a Lleida, cultura d’arreu. Cultura capaç de fer justícia a la seva memòria històrica, per més obstacles que l’actual govern de Lleida hi posi. No podem ser indiferents al patiment de les víctimes, ni acceptar els judicis del Tribunal de Orden Público, ni permetre la perpetuació de monuments, símbols i carrers que homenatgen col·laboradors del franquisme, per la qual cosa ens adherim al manifest “Lleida, lliure de franquisme”.