3.1. Sobirania nacional

Històricament, Catalunya s’ha anat configurant com a una realitat nacional, és a dir, com una nació, en un constant procés de transformació i mestissatge que l’ha construït i articulat.

En els últims temps, la ciutadania de Catalunya hem expressat de manera clara i majoritària que constituïm una comunitat política sobirana amb el dret irrenunciable a determinar lliurement el nostre futur.

Aquesta voluntat d’autogovern no és nova. S’ha fet palesa en diversos processos de canvi polític al llarg del temps. En la defensa persistent d’institucions pròpies davant el centralisme i l’absolutisme, en les diverses apel·lacions a l’Estat i la República catalanes durant els segles XIX i XX, en l’impuls de l’Estatut de Núria de 1932, en el mateix procés constituent de 1977-1978 i fins i tot en la proposta de reforma estatutària aprovada pel Parlament de Catalunya el 2005. Projectes diversos que han cercat la construcció de la sobirania pròpia i la transformació del marc estatal existent com a dos processos entrelligats.

Actualment, vivim un període de clara transformació de la realitat nacional catalana en un món nou. Aquest es caracteritza per una sostracció constant de sobirania popular en favor de poders públics i privats amb poc, quan no nul, control democràtic. Procés que s’emmarca alhora en una gran transformació social, cultural i econòmica global que ha portat a l’erosió i a la reconfiguració de les sobiranies clàssiques.

Els canvis en curs estableixen un seguit d’interdependències que obliguen a articular la noció de sobirania sobre noves bases. És per això que, cada cop més, cobren sentit conceptes com els de sobiranies en transició, postwestfalianes (és a dir, postestatals), o, a partir de principis democràtics, sobiranies compartides.

Un nou camí. A casa nostra, aquesta realitat es tradueix en un context específic: el procés de trencament de la Constitució territorial de 1978, que té la seva màxima expressió en la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut del 2010 i en els processos constants de recentralització practicats per l’Estat central en el marc de la crisis desfermada el 2008. Aquest procés ha arribat a un punt de no retorn. Per a una àmplia majoria de catalans i catalanes ja no es tracta de revisar el pacte del 78 sinó d’iniciar un camí nou, un camí que també reclama una part important de les classes populars i dels pobles de la resta de l’Estat.

República i Estat plurinacional. Fem nostra i volem actualitzar la tradició majoritària del republicanisme catalanista i de les classes populars catalanes a partir de la defensa de sobiranies plenes i lliurement compartides. En aquest sentit, apostem per la creació a Catalunya d’una República social, democràtica i ambientalment justa, com a màxima expressió i realització de la seva sobirania nacional. Aquesta República vol compartir sobiranies amb un Estat plenament de caràcter plurinacional.

Així mateix, apostem per enfortir els lligams amb els territoris de llengua catalana, amb els que compartim història, patrimoni cultural i llengua; així com amb la resta de pobles de l’arc mediterrani.

Processos constituents. Per fer factible aquesta nova realitat, cal activar processos constituents que es reforcin mútuament tant a Catalunya com a Espanya, respectant la dinàmica pròpia de cada procés, i que tinguin en el seu centre el dret a l’exercici de l’autodeterminació dels pobles, al mateix temps que serveixin per decidir també sobre els models socials i democràtics.

Referèndum efectiu. En qualsevol cas, Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur a través d’un referèndum; que ha de ser efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democràtiques.