2.2. Serveis socials

Els serveis socials són un dels pilars de l’estat del benestar i tenen com a objectiu garantir les necessitats bàsiques de la ciutadania, promovent l’autonomia personal, la igualtat de drets i d’oportunitats i el desenvolupament de les capacitats personals. Les polítiques de serveis socials i ingressos mínims s’han basat fins ara en un model assistencial que estigmatitza i responsabilitza a les persones quan no arriben a tenir les condicions per desenvolupar un projecte de vida adequat i satisfactori. Des del nostre espai polític, en canvi, plantegem una visió transversal de la intervenció pública que situï els serveis socials en el mateix nivell que la sanitat, l’educació, l’habitatge o les pensions, com un pilar essencial de l’articulació d’un sistema de benestar de garantia de drets i foment de l’autonomia.

Serveis socials universals i accessibles. El sistema de serveis socials ha de fer efectiu l’accés als serveis i prestacions com un dret subjectiu en condicions d’igualtat en tot el territori català. Ha de fonamentar-se en un model de benestar basat en l'acompanyament social professional que permeti prevenir situacions de vulnerabilitat i reduir les dinàmiques socials que impedeixen la inclusió. El seu objectiu ha de ser la reducció de les desigualtats i el foment de la  cohesió social, la capacitat de lliure decisió  i autonomia de la persona, així com la seva vinculació social i comunitària. Igualment, cal una especial atenció a la protecció de la infància en risc.

Un model d’atenció social eficaç, preventiu i flexible. Els serveis socials han de facilitar les eines necessàries perquè tota persona pugui desenvolupar el seu projecte de vida autònoma. Han de donar resposta a les necessitats d'accés a la vida social i comunitària, generant les oportunitats perquè les persones socialment més vulnerables o desafavorides puguin ser protagonistes de la seva promoció o inclusió social. Els serveis socials han de repensar el seu paper, enfortir la xarxa de serveis per poder abordar l’emergència social i alhora, poder treballar la prevenció de l’exclusió social amb persones, famílies i comunitats des d’una perspectiva de drets socials.

Atenció i cura a les persones en situació de dependència. Cal repensar l’atenció i cura de les persones en situació de dependència. Volem un model que vetlli per una atenció de qualitat cap a les persones amb dependència i que promogui la seva autonomia personal. Aquesta atenció i cura no hauria de recaure  privadament en les famílies, majoritàriament les dones. Creiem que cal superar el model familiarista actual i avançar cap a un model professionalitzador, que dignifiqui el treball de cures, que el socialitzi i que l’entengui com un dret públic garantit. Un model, doncs, que promogui l'autonomia de les persones dependents, avanci en la professionalització i impliqui l'entorn i la comunitat.

Prioritat pel sistema públic i més inversió. Cal recuperar l’impuls dels serveis socials públics amb el creixement de la xarxa de serveis i equipaments. Es necessita millorar l’estudi de necessitats socials i la seva distribució territorial per prioritzar la creació de nous equipaments. No es pot admetre que no es doni resposta a necessitats i col·lectius per manca de recursos. Per això es necessari una pla d’inversió fort i continuat que homologui els serveis socials amb altres sistemes de l’estat del benestar.

Millorar l’estructura i la governança. És necessari superar l’actual fragmentació del sistema entre serveis bàsics i especialitzats. Cal afavorir itineraris i atencions centrades en la persona que no generin situacions de desatenció i llistes d’espera. S’ha de millorar l’actual sistema de governança dotant de capacitat de decisió i finançament a les administracions competents de cada nivell.

Més serveis socials bàsics. Creiem que cal preservar l’atenció de les persones al seu entorn i en el si de la seva comunitat. És necessari potenciar els serveis i dispositius que milloren la qualitat de vida en el domicili, mantenint l'arrelament de la persona al seu entorn físic i social, i  afavoreixen la relació entre els professionals i la ciutadania. Cal que l’atenció sigui continuada al llarg de la vida de les persones, afavorint vincles i coneixement. Per això calen més serveis socials bàsics, amb més competències, més recursos materials i amb un millor desenvolupament tècnic i en el coneixement.

Una implantació territorial que promogui l’equitat. Els serveis socials han de tenir una distribució de recursos que tingui en compte la diversitat del territori. No es pot acceptar que la ciutadania tingui drets diferents en funció d’on visqui. En aquest sentit, cal dotar els municipis dels recursos i l’autonomia necessària per fer-ho possible i cal pensar en mesures com la tarifació social per garantir la igualtat d’oportunitats en l’accés.

Coproducció de polítiques socials. Els  serveis socials públics han de treballar amb les entitats socials, impulsant dinàmiques de coproducció i alineant estratègies d’intervenció. La coproducció ha de basar-se en l’assumpció compartida de l’atenció a les necessitats socials. Per fer possible la coproducció, el serveis socials han de prioritzar el treball comunitari i l’articulació de vincles relacionals i l’impuls de teixit associatiu al territori.

Coordinació, transparència i informació compartida. La coproducció de polítiques socials necessita de la coordinació eficaç de tots els agents públics i socials. Cal millorar i fer eficaços els espais de coordinació per fer real la codecisió i la coresponsabilitat. La coordinació i la presa de decisions ha de basar-se en informació actual i fidedigna. Per això cal potenciar els sistemes d’informació compartits. És necessari millorar la transparència envers la ciutadania i els i les professionals. Els serveis socials han de disposar d’un mecanisme d’avaluació i rendició de comptes. Així mateix, la participació i l’acció comunitària només podrà ser efectiva des de la proximitat. L’àmbit local té un rol fonamental i, per tant, s’ha de reconèixer i enfortir la seva tasca.

Els i les professionals, principal valor. El sector professional dels serveis socials està fortament feminitzat i precaritzat. Aquestes dues tendències, connectades, s’han de capgirar. Hem de reforçar el valor dels i les professionals dels serveis socials dins del sistema. És necessari dotar els serveis amb el nombre de professionals necessaris, estudiant les ràtios actuals i ampliant-les. Cal adequar  les retribucions dels diferents perfils al contingut i valors de les tasques i funcions que desenvolupen, especialment en aquelles persones que ara vetllen per a la cura d’altres persones. Hem d’afavorir el desenvolupament del coneixement en els serveis socials i apostar per al desenvolupament dels professionals. A més, lluitar contra la desigualtat de gènere va ineludiblement connectat amb la democratització de les cures. La justicia de gènere implica valorar i situar en el centre de la vida el treball de cura.

Participació activa de la ciutadania. Els serveis socials compromesos amb la comunitat necessiten d’una participació activa de la ciutadania. L’actual model de consells de participació ha demostrat que és una estructura molt rígida i burocràtica i sense cap poder real d’incidències sobre el disseny i avaluació de les polítiques. Cal superar aquest model i caminar cap a un model d’atenció més coresponsable i obert. Posar en el centre les persones comporta el diàleg permanent amb cada persona que fa ús del servei i amb la comunitat mitjançant espais amb veritable poder de decisió.

Integrar les perspectives social i sanitària. Hem de superar l’actual marc de divisió de les necessitats dels ciutadans en funció dels diferents sistemes d’atenció pública. Cal potenciar sistemes que promoguin l’establiment d’objectius d’atenció transversals, intervencions integrades de professionals de diferents sistemes i espais de codecisió sobre els serveis i prestacions més adients. Cal una atenció de qualitat centrada en la persona que en respecti l’autonomia i en promogui l’empoderament i, especialment, que tingui en compte la dimensió emocional de la persona i el seu entorn. També afavorir que les persones (gent gran, infants, persones amb diversitat funcional, etc.) puguin romandre a la seva llar, per evitar la institucionalització. Els suports a domicili i les polítiques preventives es perfilen com les millors opcions. Quan això no sigui possible s’han de valorar les alternatives, amb prou llars de convivència i residències que acompleixin criteris de qualitat. Aquests nous drets socials són una exigència ètica  imprescindible per abordar, a més, el procés d’envelliment de la població i les necessitats que se’n derivaran.

Desmercantilització dels serveis d’atenció a les persones. És necessari posar el valor de la cura i l’atenció centrada en la persona en el centre de la provisió del serveis. No és acceptable un sistema d’atenció a les necessitats més bàsiques i vitals de la ciutadania basat en la maximització dels beneficis i en un model de productivitat basat en salaris baixos. És necessari un model de provisió que estableixi un marc de partida que impossibiliti aquestes pràctiques i un model de supervisió pública per al seu compliment. El sector públic ha de garantir la qualitat dels serveis socials i d’atenció a les persones, especialment en el sistema de protecció a la infància, i fomentar l’economia social i solidària i els principis ètics per aconseguir una col·laboració millor i més estreta entre els serveis públics i l’àmbit comunitari.