El patrimoni natural de Catalunya té una gran diversitat geogràfica i ecològica, i gaudeix d’una notable riquesa de paisatges, hàbitats, sòls i espècies. Un 65% del territori manté un alt grau de naturalitat, però alhora és molt vulnerable, per les grans pressions a què està sotmès. Més de 7 milions d’habitants es concentren en el 20% del territori, principalment al litoral i prelitoral. S’hi afegeix una alta proporció d’urbanització dispersa, una densa xarxa d’infraestructures lineals que fragmenten els ecosistemes i paisatges i una gran afluència turística —amb més de 20 milions de visitants anuals. El litoral i la xarxa hídrica estan fortament artificialitzats, amb milers de barreres ecològiques i platges en retrocés. Que els espais naturals protegits cobreixin el 31,8% de tot el territori català és una gran conquesta de la llarga lluita dels moviments ecologistes i les plataformes en defensa del territori. Però amb això no n’hi ha prou. Les polítiques de conservació del medi natural —insuficients i poc efectives— durant els darrers anys s’han esfondrat i desmantellat. El model d’administració pública del medi natural és burocratitzat, disfuncional, descoordinat i sense els recursos adients.

D’altra banda, la transformació i la despoblació del món rural dibuixa un escenari d’envelliment de la població i d’increment de la desigualtat de gènere, atès que les dones pateixen una càrrega important de feina productiva i reproductiva. Les polítiques agràries han propiciat l’abandonament de l’activitat agrícola i ramadera extensiva i han fomentat un model intensiu, industrial i globalitzat que provoca enormes impactes ambientals i socials negatius. Els paisatges agrícoles s’han simplificat amb els monocultius practicats als sòls més planers, perdent la varietat i riquesa dels mosaics de l’agricultura tradicional, que oferien hàbitats diversos i mantenien una elevada biodiversitat associada. A la vegada, molts usos agrícoles, ramaders i forestals han estat abandonats als sòls pendents dels vessants, on els paisatges també s’han simplificat amb una aforestació descontrolada que està augmentat exponencialment el risc d’incendis forestals i minvant els cursos d’aigua. En aquest sentit, cal establir polítiques actives en la neteja i cura de boscos per evitar els incendis forestals que es repeteixen cada any, així com en la neteja de la llera dels rius per evitar desbordaments.

Principi de precaució. Apostem per transformar aquest model insostenible d’ocupació del territori per mitjà de l’aplicació sistemàtica i transversal del principi de precaució. Cal fer-ho a totes les escales, impulsant processos de regeneració i restauració a escala local i d’unitats de paisatge i desenvolupant una avaluació honesta i participativa de l'impacte ambiental de projectes, plans i programes. No podem permetre que s’aprovin més projectes, plans o programes que causin danys severs irreversibles.

Conservació en xarxa i orientada a la biodiversitat. Cal un compromís ferm per conservar el patrimoni natural i no causar cap pèrdua neta de biodiversitat ni a l'interior ni a l'exterior del país. Per mantenir una elevada biodiversitat a Catalunya cal garantir la connectivitat ecològica entre espais naturals i recuperar el bon estat ecològic tant dels rius i boscos de ribera com dels mosaics agroforestals propis del nostre país, que només es podran recuperar si tornen a ser vius i productius.

Ecosistemes marins. Volem igualment una política orientada a la defensa dels ecosistemes marins que es reflecteixi en les propostes i decisions sobre els àmbits que hi estan relacionats: pesca, transport, turisme, etc. Aquesta política de defensa dels ecosistemes marins ha de tenir en compte tant les zones properes a la costa catalana com el conjunt de la zona econòmica exclusiva que ens correspon com a país.

Qualitat paisatgística. El paisatge és un element quotidià que trobem en contextos urbans, periurbans i rurals i integra un seguit d’àmbits íntimament relacionats: aspectes naturals, històrics, estètics, simbòlico-identitaris, religiosos-espirituals, productius i d’ús social. La defensa del paisatge ha de partir de la seva concepció com a element endogen, clau de futur, civilització, riquesa i qualitat de vida i, alhora, element que, posat en valor, és base també d’activitat econòmica sostenible, des d’una perspectiva turística i agrària en just equilibri i simbiosi. Apostem per mesures efectives per endreçar i regenerar els paisatges quotidians, amb respecte a la seva identitat. La gestió, planificació i ordenació del paisatge ha de reforçar el sentiment de comunitat i pertinença, la bellesa i l’harmonia indispensables per garantir el benestar comú de la societat.

Camins i senders. És necessària una estratègia integrada per estructurar una xarxa de camins i senders que aclareixi l'àmbit competencial, en fomenti un major i millor ús, compatibilitzi els usos racionalment, protegeixi el medi rural i faciliti el desenvolupament local en base a aquests usos.

Defensa dels animals. Una societat tolerant i conscient de la importància de les xarxes d’interdependència que formen la trama de la vida al planeta ha de tenir cura de tots els éssers vius, humans i no humans. Els animals són éssers vius, amb capacitats i sensibilitats físiques i psíquiques, que pateixen el dolor. Desitgem viure en un país compassiu que estigui també al costat dels més vulnerables, incloent-hi la resta dels animals, éssers amb la capacitat de sentir però sense veu per defensar-se. De fet, molts aspectes materials i simbòlics de les societats humanes s’estructuren a través d’interaccions amb la resta d’animals. Volem un país on es defensin i millorin els seus drets i es garantitzi el seu benestar. Pensem que la millor forma de defensar els drets i el benestar dels animals salvatges és defensar la conservació i la protecció dels seus hàbitats, destinant els recursos necessaris per fer-ho i cooperant amb altres indrets del planeta en la protecció de la biodiversitat.

Advoquem per abolir els espectacles que promouen l’abús cap als animals i reduir el suport públic a la promoció de les activitats com la caça d’esbarjo. Defensem que l’ús d’animals en l’experimentació científica s’ha de minimitzar als estrictament necessaris i que s’ha d’invertir en alternatives lliures de patiment, doncs l’exagerada quantitat d’animals sacrificats en va per la ciència no té justificació ètica possible. Defensem també que es garanteixin els drets dels animals urbans i peri-urbans i que les formes de control de població d’aquests animals es faci de la manera més ètica possible. Donem suport a les iniciatives que treballen per transformacions paradigmàtiques en els models actuals de zoo. Així mateix, qüestionem les pràctiques vinculades a la producció intensiva de carn i derivats, i desitgem promoure tant sistemes agroalimentaris on tingui més pes el benestar animal, com també dietes més sostenibles i amb menys consum de carn. I per últim, defensem que és important legislar sota uns criteris de respecte màxim als animals i garantir polítiques públiques i formació adequada a les treballadores i els treballadors públics (policies locals i mossos d’esquadra) per actuar en casos de maltracte i negligències envers els animals, de forma coordinada amb les persones voluntàries que dia a dia treballen pels animals als municipis.

Un nou model de desenvolupament rural. La gran tasca pendent rau a revitalitzar el món rural amb una agricultura, ramaderia, silvicultura i pesca sostenibles, que millorin el bon estat ecològic de tot el territori i apliquin uns models laborals i socials justos. Cal potenciar nous sectors amb valor afegit i demanda creixents, com ara l’agricultura ecològica, el turisme rural sostenible o les cooperatives de consum, i cal dotar el territori de les infrastructures adequades. Igualment, cal tenir en compte el paper que pot jugar la nova indústria i l’activitat artesanal en el medi rural. La proximitat ha de ser entesa com una gran oportunitat per fer més competitius els productes locals. Per això cal garantir la permanència de les terres de cultiu per a l’ús agrícola, i de forma molt especial els regadius propers a les ciutats. De la mateixa manera, s'ha de promoure la recuperació de sòl rural de secà, la I+D al món rural, amb sistemes que puguin permetre la recuperació i creació de nous cultius i revitalitzar i fomentar l'ús de les cooperatives tant de productes com de serveis per al món rural. Les iniciatives de custòdia del territori són també una opció rellevant tant per al desenvolupament rural com per a la preservació del medi natural. Cal lluitar contra el despoblament del món rural i dels pobles petits, tot promovent noves iniciatives com les reserves agràries o els bancs de terres. En qualsevol cas, el desenvolupament rural sostenible requereix que es reconeguin, es valorin i es remunerin adequadament els serveis ambientals que presten els pagesos i les pageses.