1.5. Polítiques urbanes

A Catalunya el 81% de la població viu en municipis de més de 10.000 habitants. Amb gairebé 4,8 milions, la Regió Metropolitana de Barcelona és una de les deu primeres aglomeracions urbanes d’Europa, on el 64% de la població del país habita en un 8% del territori català. En conjunt, els espais urbans coberts d’edificis, comerços, serveis, indústries, vies de comunicació i altres infraestructures només ocupen un 4,7% de tot aquest territori. Però proveir-lo d’aliments, aigua, primeres matèries, energia o espais de lleure i recreació afecta, d’una o altra manera, el conjunt de Catalunya i força més enllà. Bastir una Catalunya més justa vol dir, per tant, construir ciutats, viles i pobles més sostenibles que mantinguin una relació més equitativa amb el medi rural i natural. Per fer-ho, no hi ha dubte que els municipis necessiten més autonomia i una major dotació de recursos.

Les ciutats són, doncs, al bell mig del problema i també de la solució. Segons quin model urbà adoptin, les conseqüències socials i ambientals seran unes o unes altres. Segons qui les governi i per a quines finalitats les ciutats poden esdevenir espais cabdals per al desenvolupament humà de la gran majoria que hi habita; o ben al contrari, espais de desigualtat, explotació, segregació, exclusió i frustració de la gent comuna. Durant els darrers anys hem vist com el negoci urbanístic s’ha apropiat de la ciutat, provocant una llarga llista d’efectes devastadors a nivell social i ambiental: predomini del model d’urbanització difusa i de baixa densitat, bombolla immobiliària, desnonaments, negació del dret a l’habitatge a les persones joves, depredació del litoral, destrucció d’espais naturals, especulació amb el preu del sòl, desplaçament de milions de persones a les perifèries, mobilitat induïda per anar a la feina o els centres d’estudi, etc.

Governar les transformacions urbanístiques. Cal governar les transformacions urbanístiques per tal de promoure la contenció en l’ocupació del sòl i la configuració de pobles i ciutats caracteritzats per tres trets: a) la compacitat física, b) la complexitat funcional i c) la cohesió social, única garantia de la qualitat ambiental i del dret a la ciutat. El govern d’aquestes transformacions, d’altra banda, s’ha de basar en la planificació territorial i urbanística, que ha de sorgir de la ciutadania i s’ha de dur a terme mitjançant mecanismes de participació real.

Contenció en l’ocupació de sòl. Per aconseguir la contenció en l'ocupació del sòl és imprescindible tenir en compte el sostre buit existent abans de planificar qualsevol creixement urbanístic. El planejament urbanístic ha de prioritzar la rehabilitació d'aquest sostre per davant de la creació de nou sòl urbanitzable.

Espais i serveis comuns. La producció i gestió dels espais i serveis comuns que donen forma i caràcter a una ciutat són un element clau: les places i carrers, zones verdes i horts urbans, espais comunitaris, serveis públics de salut, educació i lleure, habitatges socials i transports col·lectius. Una dotació i gestió adient d’aquests espais comuns converteix les ciutats en entorns de redistribució igualitària i enfortiment democràtic, on la vida comunitària de barri pot arrelar i empoderar la gent amb les seves xarxes d’ajuda mútua, on les activitats productives i comercials es poden diversificar i reorientar cap al bé comú i on la creació artística es pot desenvolupar a l’abast de tothom. Els espais comuns han de ser espais d’igualtat on pugui expressar-se la diversitat de la nostra societat. En aquest sentit, és imprescindible que els espais comuns de la ciutat siguin espais accessibles que no discriminin per raó de diversitat funcional ni de cap altra mena.

Un nou model de fer ciutat. Per tenir ciutats més justes i sostenibles és imprescindible aturar l’especulació del sòl que s’apodera dels espais comuns vitals per a la vida de la gent. Per això calen mecanismes públics i democràtics de regulació i control dels usos i el preu del sòl. La producció urbana ha de deixar d’estar en mans del gran capital financer i immobiliari. Proposem un model de fer ciutat on es combinin de forma equilibrada tres elements: a) un mercat, regulat amb criteris socials i ambientals, on les plusvàlues es destinin a la millora de les condicions de vida de la col·lectivitat; b) la provisió pública d’equipaments, serveis, zones verdes i habitatge social de lloguer, i c) el foment d’iniciatives comunitàries de producció urbana, com l’habitatge cooperatiu, els horts urbans o els espais autogestionats.

Qualitat de vida. Tots els barris, viles i ciutats de Catalunya han de ser habitables. Això vol dir prioritzar la qualitat de vida de les persones des del punt vista social: garantir l’accés a l’habitatge, als espais públics, als equipaments comunitaris, als serveis bàsics (educació, sanitat, transport, cultura) i als subministraments (aigua i energia). I vol dir també garantir la qualitat ambiental de les ciutats: una bona qualitat de l’aire, unes condicions de vida saludables i un ús just i sostenible dels recursos naturals que fan possible la vida a les ciutats. En aquest sentit, és imprescindible protegir els rodals agrícoles periurbans per oferir aliments sans i propers i per poder disposar d’uns espais d’esbarjo que connectin la ciutat amb el medi natural.

Intervenció integral a barris i viles. Aquesta millora de la qualitat de vida de les ciutats s’ha de fer sempre de manera integral, abastant el conjunt de barris i viles i controlant que el seu impacte sobre els preus del sòl i els lloguers no acabi expulsant de les zones millorades a la gent gran, els joves, la gent amb pocs recursos i el comerç tradicional de proximitat. Cal intervenir de forma integral en els barris més desafavorits per millorar-ne les condicions físiques, ambientals i socials. També és de vital importància regular, controlar i reorientar el turisme per evitar que la seva concentració insostenible degradi determinats barris, expulsant-ne els residents i activitats que els donen vida i caràcter. En qualsevol cas, cal implementar polítiques actives, com la regulació del preu dels lloguer, per evitar els processos de gentrificació; vinguin aquest produïts per la pressió turística, per processos d’especulació immobiliària o per millores urbanístiques.

Patrimoni urbà. L’obsolescència i la desintegració dels mecanismes de protecció patrimonial no és una simple amenaça, sinó una realitat tangible que està en el rerefons del conjunt de conflictes oberts a les ciutats i els pobles de Catalunya, sobretot els més singulars. No es tracta només de la pèrdua patrimonial de peces de valor històric o cultural, sinó del desgovern, dels efectes de la bombolla immobiliària i les crisis, de l’impacte del turisme o de l’abandonament de les polítiques culturals en mans dels interessos especulatius.  Advoquem per una política de patrimoni a llarg termini, sobre les bases d’un nou model de viles i ciutats, orientada a conèixer, posar en valor, salvar i mantenir el patrimoni urbà. Per fer-ho cal rescatar la responsabilitat pública de decidir sobre l’evolució de les nostres viles i ciutats.

Ciutats sostenibles. Les ciutats són una peça clau per a la sostenibilitat global, no només perquè és on viu la majoria de la població, sinó també perquè és a les ciutats on tenen lloc tant l’origen com les conseqüències de la majoria de problemàtiques socioambientals. És per això que calen polítiques urbanes que ens permetin transitar cap a nous models ambientals, econòmics i socials. Polítiques urbanes de gestió de la natura a les ciutats, compromeses amb el medi ambient i que abordin els diferents fluxos ambientals que creuen la ciutat des del punt de vista de la sostenibilitat ambiental i social: aigua, energia, aliments, materials, contaminació atmosfèrica, residus, etc. En aquest sentit, la recuperació màxima de totes les fraccions dels residus sòlids urbans és un objectiu prioritari del nou model econòmic que defensem. Per aconseguir-ho apostem per un enfoc integral de residu zero que entengui i fomenti una gestió cicular dels residus sòlids urbans.

Dret a la ciutat. Defensem, en definitiva, el dret a la ciutat, que s’ha d’extendre al conjunt de pobles i viles de Catalunya. El dret a la ciutat suposa la interdependència dels drets concrets que corresponen a tota la ciutadania: habitatge, mobilitat, equipaments i serveis, espai públic, seguretat, accessibilitat, etc. En conseqüència, per garantir el dret a la ciutat, les polítiques urbanes han de ser integrals. Només així es podrà respondre a les necessitats reals de la ciutadania. El dret a la ciutat, però, és també una concreció de la democràcia en les societats urbanes que va més enllà de la mera llibertat individual per accedir als recursos urbans en condicions d’igualtat, que considerem imprescindible. Es tracta de canviar la societat canviant democràticament les nostres ciutats. És, per tant, el dret a l'exercici d'un poder col·lectiu per remodelar els processos d'urbanització.