1.3. Canvi climàtic, energia i mobilitat

El canvi climàtic és una gravíssima amenaça global per a l’estabilitat de la vida a la Terra que afecta de forma molt particular els països mediterranis com el nostre. Per això calen mesures valentes i coordinades a múltiples escales, des de l’àmbit internacional -a través de polítiques i aliances planetàries- fins als compromisos nacionals i les mesures regionals i locals. Per combatre el canvi climàtic es requereixen mesures que ens permetin reduir la vulnerabilitat i millorar les nostres capacitats socials i comunitàries per tal d’adaptar-nos millor als efectes de sequeres, inundacions i altres desastres naturals. Però, sobretot, cal actuar activament per transformar el model energètic actual i reduir radicalment les emissions de gasos d’efecte hivernacle. En aquest sentit, cal abandonar la nostra dependència dels combustibles fòssils (gas, petroli i carbó), una font energètica que no només és contaminant sinó que a més s’està esgotant. No hi ha dubte que cal avançar cap a un model d’energia neta i renovable.

Reduir la petjada ecològica i aconseguir l’objectiu de zero emissions no serà possible sense una transformació radical de la nostra forma de vida. La transició cap a una economia on els fluxos d’energia i materials deixin d’espoliar el planeta implica canvis en el model productiu i de consum dels sectors econòmics. Canvis en la generació d’energia, que haurà de ser 100% renovable; canvis en el model industrial i en la producció de béns, que s’ha d’orientar a l’estalvi de materials i assolir el residu zero, i canvis en el model de consum. En aquest sentit, és necessari transitar del consum de propietat al consum d'ús que és molt més eficient a nivell social, econòmic i ecològic. L'objectiu és que, sense que ningú hagi de renunciar a gaudir d'un servei o d'un bé, se'n faci un ús molt més eficient i respectuós amb l'ecosistema.

El sistema agroalimentari és un dels grans productors d’emissions de gasos d’efecte hivernacle. És per això que també cal qüestionar profundament la producció industrial d’aliments, en especial la ramaderia intensiva, i promoure sistemes agroalimentaris més localitzats i menys petro-depenents.

Per últim, no podem perdre de vista que la mobilitat basada en el transport privat és el principal ús energètic del model actual i el principal responsable de les emissions de gasos d’efecte hivernacle que provoquen el canvi climàtic. Apostem per un nou model de mobilitat sostenible i segura que permeti combatre tant el canvi climàtic com la contaminació atmosfèrica i acústica.

Transició a un model d’energia neta i renovable. Ens pronunciem per una transició energètica a un model 100% renovable. Aquesta és tècnicament possible i econòmicament viable, representaria un enorme estalvi —associat a un nou sector productiu de futur— i reduiria la nostra dependència exterior. Cal un pla gradual, però accelerat, per tancar tant les centrals que cremen combustibles fòssils com les centrals nuclears, a les que no s’ha de concedir cap nou permís de pròrroga d’explotació. Advoquem per declarar Catalunya com a zona no nuclear i, al mateix temps, anar desplegant noves fonts d’energia netes i renovables.

Model distribuït i democràtic. Les fonts d’energia renovable no necessiten grans centrals per fabricar electricitat, poden gestionar-se de manera distribuïda: la ciutadania podem dotar-nos de captadors (fotovoltaics, eòlics, de calor...) a casa nostra o invertir petits estalvis en equipaments col·lectius. D’aquesta manera una gran part de l’energia utilitzada podria ser captada per les persones que en fan ús a través de l’autogeneració. El model que proposem és un model distribuït, que apropi la producció i el consum de l’energia mitjançant la creació de xarxes descentralitzades. En aquest sentit, serà una contribució a democratitzar l’economia. La instal·lació i el manteniment de milions de captadors, de les noves xarxes i dels nous sistemes representarà un impuls econòmic enorme i generarà molts llocs de treball nous i no deslocalitzables. Atès que les renovables ocupen molt espai i molt dispers, caldrà una implicació de tot el territori. Això pot ser una oportunitat per a molts municipis, en especial aquells que disposen de menys recursos econòmics i menys població per implantar centres de generació de capital públic gestionats pels ajuntaments.

Un sector no oligopolitzat que garanteixi el subministre. L’energia és un bé comú i, com a tal, no pot estar en mans d’una minoria de grans empreses capitalistes. Defensem un model en el qual les persones que en consumim —individualment o organitzats col·lectivament—, les petites empreses, els operadors energètics municipals i les cooperatives energètiques esdevinguin els principals productors, distribuïdors i comercialitzadors de l’energia. Allà on no arribin aquests operadors, és l’estat qui s’ha de fer càrrec de la producció. Cal posar els mitjans per assegurar la garantia de subministre.

Pobresa energètica. Cap persona a Catalunya ha de patir pobresa energètica. L’energia és un bé comú al qual tothom ha de tenir dret a poder-hi accedir. Defensem un model energètic on els subministres bàsics estiguin garantits.

Un nou mercat elèctric. El sector elèctric està desequilibrat a favor de les grans companyies elèctriques i penalitza les persones consumidores domèstiques i les pimes. Ens trobem en un clar exemple de despossessió de la societat per part d’un oligopoli que té una gran capacitat d’incidència en els mitjans de comunicació i on les portes giratòries són habituals. D’altra banda, el sector ha patit una mala planificació, especialment pel que fa a la instal·lació de centrals de cicle combinat, alhora que està determinat per un mercat majorista mal dissenyat que funciona amb preus marginals. El mercat barreja tecnologies tan dispars com la nuclear o la hidràulica amb la generació amb carbó o gas. Enfront aquesta situació, ens cal una reforma en profunditat del mercat elèctric que tregui la hidràulica i la nuclear del mercat marginal, tanqui les nuclears, ampliï la generació renovable fomentant l’autoconsum i el consum comunitari i s’orienti decididament a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Estalvi i eficiència. La transició energètica ha de prioritzar l’estalvi i la millora de l’eficiència. La lluita contra el canvi climàtic i els imperatius ecològics aconsellen apostar per l’austeritat i la sobrietat en l’ús dels recursos naturals finits. Apropant la producció i el consum i desenvolupant mesures que incideixin sobre la demanda (usos del sòl, activitat econòmica, rehabilitació d’habitatges, tarifació progressiva, capacitació de la ciutadania, etc.) es pot assolir un gran estalvi energètic, especialment si s’ofereixen incentius per assolir aquest objectiu.

Energies netes al sector públic. Les entitats públiques han de ser les primeres a implementar l'energia neta. Per assolir la transició energètica que proposem el sector públic ha de jugar un rol actiu promovent la generació d’energia neta amb capital públic, instal·lant fonts d'energies netes en els edificis públics, augmentant l’eficiència de l’enllumenat i els equipaments públics o substituint els vehicles públics contaminants per vehicles amb energia neta.

Investigació energètica. Per fer possible la transició energètica cal invertir també en investigació en l’àmbit de l’eficiència energètica, l’emmagatzematge, la fiabilitat i la constància de les fonts renovables o la recerca de noves fonts d'energia que vagin més enllà del model caduc dels combustibles fòssils i que no tinguin un impacte tòxic ni per al medi ni per a la salut de la població. La investigació energètica ha de ser una prioritat pel que fa al canvi de model energètic i, a més, ha d’oferir alternatives laborals al col·lectiu de joves investigadors i investigadores.

Mobilitat sostenible. Per combatre el canvi climàtic, garantir l’equitat social i protegir la salut de les persones, cal un nou model de mobilitat. Els poders públics han de garantir el dret a la mobilitat de tothom sense que aquest dret entri en col·lisió amb un altre dret més fonamental com és la preservació de la salut i qualitat de l’entorn. Advoquem per una mobilitat sostenible on s’aposti decididament pel transport públic i col·lectiu, accessible tant des del punt de vista físic com social, i on es potenciïn les energies netes i la mobilitat no motoritzada. Garantir l’accés al transport públic - especialment per a la gent jove, la gent gran i les persones en atur - ha de ser una prioritat.

Reduir la dependència del cotxe. Volem avançar cap a un model de mobilitat on cada vegada depenguem menys del cotxe. Defugint de l’incrementalisme infraestructural que ha caracteritzat la política territorial duta a terme durant les darreres dècades a Catalunya, creiem que cal apostar per un nou model de mobilitat que es fixi com a màxima prioritat la reducció de l’ús del vehicle privat i posi tota l'ambició en millorar el servei de transport públic, amb mesures eficients i de retorn social immediat. En aquest sentit, entenem que és fonamental dotar-nos d’un sistema tarifari integrat per a tot el territori, establir serveis ferroviaris cadenciats i aprofitar el potencial ferroviari elèctric ja existent a Catalunya i actualment infrautilitzat fora de l’àrea de Barcelona.

Una xarxa de transport públic més ortogonal. Al mateix temps, creiem que cal millorar la xarxa de transport públic de Catalunya per convertir-la en una xarxa d’escala humana, més ortogonal, menys radial i més descentralitzada. Cal evitar duplicitats i afavorir la intermodalitat per tal de garantir una connectivitat en transport públic que sigui accessible, factible i sostenible entre els diferents punts del territori.