1.1. Model econòmic i productiu

L’actual model econòmic i social, basat en una economia de mercat essencialment capitalista i amb un estat del benestar dèbil, està mostrant serioses dificultats per afrontar els reptes als quals s’enfronta la societat actual. Uns reptes que es deriven d’una crisi sistèmica global que ha tingut uns impactes locals molt específics. Hem d’afrontar el repte de transformar un model econòmic que, si es vol evitar el canvi climàtic, només es pot sostenir amb recursos renovables; el repte de la quarta revolució tecnològica, que està conduint a la substitució de persones per robots, o la necessitat de fer front a la financerització de l’economia i a la crisi de les polítiques expansives.

Tot i la crisi, Catalunya manté uns bons nivells de renda per càpita gràcies a una base econòmica diversificada, fonamentada en un potent sector de serveis i un innovador sector industrial, que és exportador net; i gràcies també a un sector turístic líder internacional i una important indústria de transformació agrària. Tanmateix, hi ha una dependència excessiva tant de les importacions de béns bàsics —energia i aliments— com del sector del turisme. Catalunya és, d’altra banda, un país on predominen les petites i mitjanes empreses. Cal donar-los suport per tal que puguin desenvolupar-se en aquest context.  A més, Catalunya pateix un gravíssim problema de gent sense feina i uns nivells de pobresa i desigualtat extremadament elevats fruit, entre altres, d’una fiscalitat baixa, un important dèficit fiscal amb l’Estat, uns salaris poc dignes, una despesa social i en R+D+I també molt reduïda i unes polítiques d’inversió pública equivocades. Cal, per tant, corregir aquests desequilibris tenint en compte els reptes i el context en què ens trobem avui dia.

Volem passar d’una societat capitalista, determinada pel lucre privat d’una minoria, a una economia democràtica basada en les necessitat col·lectives. Aquesta transformació suposa, entre d’altres, introduir mecanismes de participació democràtica, establir regulacions adequades del funcionament dels mercats, empreses i agents socials, enfortir el sector públic i la provisió col·lectiva, reforçar les formes d’organització alternativa com el cooperativisme i l’economia social, la planificació democràtica d’activitats bàsiques o dur a terme transformacions en els drets de propietat i control social.

Una economia plural i inclusiva. Apostem per construir un sistema econòmic caracteritzat per una combinació d’àmbits (productiu i reproductiu), de formes diverses de propietat dels mitjans de producció (privada, pública, cooperativa, associativa, comunal), de tipus de recursos (monetaris i no monetaris), d’actors (gent treballadora, inversors, consumidors i usuaris, administracions, etc.), de formes de distribució (mercat, reciprocitat, redistribució, autoconsum) i de motivacions humanes (el servei, la realització personal, la resolució de necessitats, el lucre, etc.). Una pluralitat que, al nostre entendre, s’ha de posar al servei del bé comú. Considerar l’economia com a plural i inclusiva permet que aflorin un conjunt de pràctiques econòmiques valuosíssimes per a la sostenibilitat i la justícia social que fins ara estaven menystingudes o, directament, invisibilitzades.

Una economia justa i sostenible. El model econòmic que proposem es fonamenta en una economia al servei de la majoria, orientada a satisfer les necessitats de les persones, justa en el terreny laboral i social i sostenible en termes mediambientals. Apostem per una economia que faci un ús racional dels recursos, que minimitzi la contaminació i els residus i que sigui generadora de justícia social.

Economia del decreixement. Davant el decreixement imposat per les polítiques d’austeritat, la recessió i l’empobriment de les majories, que acompanya el creixement desmesurat de la riquesa d'uns pocs i del consum de recursos naturals; cal plantejar un model de desenvolupament que assumeixi la limitació dels recursos i la impossibilitat de l'ideal de creixement econòmic il·limitat i que, per contra, plantegi en quines àrees sí que cal créixer (economia de les cures, economia de proximitat, creixement personal, del coneixement, etc.) i en quines cal decréixer (consumisme, explotació dels recursos naturals, agricultura intensiva, turisme de masses, etc.).

Model de consum. És essencial per una economia més sostenible canviar els models de consum. L’economia capitalista es desentén de les persones que no tenim poder de compra i estimula el consum sense límit d’aquelles que sí que poden pagar-ho. La seva única finalitat és buscar el màxim benefici i, per aconseguir-lo, utilitza tots els recursos que té al seu abast, sobreexplotat els recursos naturals i la mà d'obra precària, sense tenir en compte la capacitat adquisitiva de la majoria. Cal transitar cap a formes de vida més austeres, reduint el consum dels més rics i donant prioritat a les necessitats bàsiques de tothom. És necessari, d’altra banda, no només produir sinó també consumir de manera responsable, tant des del punt de vista ambiental com des del punt de vista social. Defensem un ús racional dels recursos —especialment l’aigua, els aliments i l’energia— i una economia de la durabilitat dels productes que minimitzi l’abocament i la incineració de residus i, en canvi, els doni valor econòmic en reutilitzar-los. En aquest sentit, cobren especial importància els hàbits de consum dirigits a reduir, reutilitzar i reciclar.

Circuits curts. El model productiu que proposem ha de recuperar estructures que afavoreixin els circuits curts de producció i consum. Uns circuits de proximitat que modifiquin les pautes vinculades a desplaçaments innecessaris de mercaderies, productes semielaborats i primeres matèries. Volem una economia més “autocentrada”, capaç d’abastir internament la majoria de demandes de la seva població, doncs aquest és un model amb clars beneficis ambientals: consumeix menys recursos naturals i genera menys contaminació ambiental.

Regular els mercats. La continua liberalització dels mercats ha agreujat el mal funcionament de l’economia mundial, que es basa en una superfinacerització de l’economia i que no fa sinó transferir recursos cap el 10% més ric. Hem passat del capitalisme productiu al capitalisme financer, fet que provoca que les classes treballadores i capes mitjanes dels països desenvolupats no parin de perdre renda neta. La Gran Recessió financera i econòmica del 2008 és conseqüència directa d’aquesta mutació del sistema. Evitar-ne de noves reclama, entre altres mesures, reglamentar l’activitat econòmica —especialment les finances— tot garantint-ne el control públic, lluitar contra l’especulació,  eliminar els paradisos fiscals i canviar les bases sobre les que funciona el model productiu.

Advoquem per regular correctament els mercats per impedir que els monopolis i oligopolis, amb els seus lobbies i portes giratòries, abusin del poder i s’apropiïn de manera creixent de l’esforç de la gent treballadora i dels recursos de les persones consumidores. Cal que els bancs catalans, espanyols i europeus tinguin un control públic, se'ls prohibeixin les pràctiques especulatives i se'ls orienti al finançament d'activitats productives, a més de les necessitats personals i familiars. No hi hauria d’haver bancs privats massa grans que puguin dur a terme polítiques irresponsables confiant que els governs sortiran a rescatar-los amb diners públics. Igualment, cal desincentivar els efectes ambientals i socials nocius amb mesures reguladores, i calen també mesures fiscals contra tota forma d’especulació i guanys no relacionats amb l’obtenció de béns i serveis per a les persones.

Una empresa mercantil democràtica i coresponsable. Cal democratitzar les estructures empresarials. Apostem per crear mecanismes de participació de les persones treballadores a l’empresa a través de fórmules com la "codecisió”. Volem fomentar les cooperatives com a tipus d'empresa de referència, sempre amb la perspectiva d'implicar més i més el personal treballador en la gestió empresarial i pressionar l'empresariat a assumir les responsabilitats que li pertoquen de cara a la societat. En la mesura amb què l’activitat econòmica té lloc dins de la societat i es beneficia de les estructures i infraestructures, l’empresa mercantil ha d’establir un vincle de coresponsabilitat amb la societat, i tenir un paper proactiu tant en la sostenibilitat ambiental com en la pal·liació de les desigualtats. Per aconseguir-ho serà necessària una reglamentació socioambiental que garanteixi aquesta coresponsabilitat. Cal, en aquest sentit, regulació estatal que obligui les empreses a comportar-se d'acord amb les normes internacionals de drets humans i les de protecció del medi ambient, amb independència del lloc on actuïn i amb responsabilitat sobre tota la seva cadena de valor.

Reconstruir el sector econòmic públic. Cal reconstruir un sector econòmic públic potent, basat en àmbits estratègics com són, a més de la banca, l’energia, la gestió de l’aigua, les grans xarxes de transports i comunicacions, el control i garantia de la seguretat o la cura i l’atenció a les persones. Cal una economia pública que vehiculi la planificació de les inversions amb criteris de rendibilitat social i ecològica. I cal, sobretot, recuperar l’estat del benestar retallat en els darrers anys. L’estat del benestar ha estat l’eina més eficaç per corregir les desigualtats, perquè ha garantit l’accés de la ciutadania a la sanitat, l’educació i la protecció social, i ha estat, a més, una font molt important de creació d’ocupació. En la societat actual es fa imprescindible desenvolupar serveis públics i comunitaris que garanteixin una atenció acurada, que afavoreixin l’autonomia personal i possibilitin un envelliment actiu.

Economia social i solidària. L’economia social i solidària pot ser una eina molt apropiada per a una intervenció econòmica basada en la proximitat i el desenvolupament local. La vinculació territorial dels seus membres, la utilització de recursos autòctons, la propensió a l’enxarxament des de la intercooperació o la resistència a la deslocalització són elements característics d’aquesta economia. Creiem que s’ha d’impulsar aquest àmbit, no només com a proposta democratitzadora i de millores laborals, sinó com a eina de transformació social clau tant en la reducció de desigualtats com en la satisfacció de necessitats. L’economia social i solidària, impulsada per cooperatives o per petites empreses, concreta i posa en pràctica els valors cooperatius que l’inspiren. El model cooperatiu a Catalunya té una llarga història i ha assolit prou solidesa —diversitat, capacitat i implantació— com per reclamar una aposta decidida a nivell social, polític i econòmic. La capacitat de donar solucions, béns i serveis i alhora d’estendre pràctiques democràtiques, retorn social i arrelament al territori fan de les cooperatives una eina imprescindible per a la gestió del bé comú. Per assolir una major generalització del model cooperatiu apostem per la inclusió d’aquest model en els plans d’estudi, tant a nivell universitari com en la formació bàsica i també en l’àmbit de la formació professional. Al mateix temps, és imprescindible un nou marc legal català que doni àmplies facultats i capacitat d’autoregulació a les organitzacions. El model cooperatiu s’ha d’incentivar, s’ha de fomentar i no s’hi han de posar obstacles, com passa actualment.

Economia col·laborativa procomú. L’economia col·laborativa obre noves possibilitats a partir de la col·laboració directa entre persones. Creiem que cal promoure el desenvolupament del sector d'economies col·laboratives procomú, és a dir, aquelles que prioritzen els models de producció col·laborativa entre iguals a partir de plataformes amb sistemes de governança democràtics i accessibles (sota llicències i codis oberts). L’economia col·laborativa pot, però, anar en contra d’alguns dels seus principis inspiradors, ja que pot afavorir la concentració de recursos en mans d’uns quants i la precarització de condicions laborals. Per això creiem que cal regular l’economia col·laborativa per tal d’evitar els seus impactes negatius.

Reindustrialització. La indústria ha de tornar a ser un motor de l'economia catalana i ha de ser capaç de generar nous llocs de treball. En aquest sentit, la transició a una economia més ecològica —començant per la transició energètica a un model 100% renovable— ha de marcar un nou cicle d’inversions. Treballarem per desenvolupar i dur a terme una política industrial i productiva pròpia, centrada en les capacitats de la població catalana, les oportunitats en el context econòmic regional i global, i les característiques del territori. Al mateix temps, apostarem per una política comercial que protegeixi la indústria. Representants del món empresarial i de les persones treballadores han d’assolir pactes per a la transformació del teixit industrial i garantir una transició justa cap a un nou model. Apostem per una indústria innovadora, sostenible i renovada, basada en la qualitat de l'ocupació, així com en la promoció del dret a la conciliació i la coresponsabilitat. Una indústria orientada cap a la producció de béns i serveis amb més valor afegit, més valor social i menys petjada ecològica. Al mateix temps, s'ha de possibilitar el reequilibri territorial, amb plans d'industrialització a les comarques amb un nivell d’atur més alt.

Sector primari. Cal reconèixer el paper estratègic de les activitats agràries, ramaderes i forestals. No només com a puntal econòmic i sector fonamental en les exportacions, sinó també com a activitat vinculada a l’equitat territorial, l’arrelament de la població als nuclis rurals, la preservació del medi i la generació de riquesa i identitat. Cal integrar el sector primari en els instruments de planejament territorial a partir de criteris com la qualitat paisatgística o el manteniment dels mosaics agroforestals. Defensem un sector primari que aposti per la qualitat dels aliments i que ens permeti avançar cap a les sobiranies alimentària i energètica. Una agricultura que valori i potenciï la producció ecològica.

Economia de les cures. La cura de les persones ha de tenir un lloc central en l'economia. És un sector intensiu en treball, sostenible i no deslocalitzable. En els propers anys la necessitat social de cura seguirà creixent de manera exponencial com a resultat, entre altres factors, de l’envelliment demogràfic progressiu de la població. Caldrà promoure aquest creixement tot garantint condicions laborals, mitjançant els convenis col·lectius i altres mecanismes que siguin dignes i de qualitat. Caldrà, al seu torn, combatre l'economia submergida i la hiperexplotació laboral que caracteritza actualment el sector. S’hauran de defensar també els drets socials de les persones, majoritàriament dones, que en l’actualitat duen a terme el treball de cures de forma no remunerada i que pateixen la sobrecàrrega resultant en la seva salut, el seu benestar, la seva autonomia econòmica i els seus projectes vitals. La cura ha d’esdevenir una veritable responsabilitat col·lectiva que s’ha de reconèixer i reforçar des del sector públic. L’administració pública ha d’assumir com a pròpia aquesta tasca mitjançant la constitució d'un veritable sector estratègic de titularitat, gestió i provisió pública dedicat a les cures de les persones dependents. Volem alliberar així les persones - majoritàriament dones - que en l’actualitat duen a terme el treball de cures de forma no remunerada i que pateixen la sobrecàrrega resultant en la seva salut, el seu benestar, la seva autonomia econòmica i els seus projectes vitals. Un sector públic estratègic mantingut amb uns impostos progressius i no amb el repagament que acaba recaient en els més vulnerables o que acaba condemnant  les dones a mantenir-se dins l'àmbit privat de la llar.

Teixit comercial. L’alternativa a l’actual model econòmic passa també per enfortir el comerç de proximitat. El petit comerç català ha de treure profit del renovat interès per la vida de barri i per tot allò que significa proximitat. És molt important que la societat, però també el sector, reconeguin la seva capacitat per generar teixit urbà i el seu rol central en les economies locals. La dinamització de la producció local, que troba sortida en el petit comerç autòcton, i la circulació de la renda dins del territori —especialment si s'estableixen esquemes de moneda complementària local— són els puntals per contrarestar el model de les grans superfícies, les cadenes franquiciades i, més recentment, del comerç electrònic globalitzat.

Turisme. El turisme és un sector estratègic a Catalunya, però actualment l’economia catalana n’és massa dependent. Volem que vinguin visitants però volem regular el turisme per evitar els seus impactes sobre el medi natural i sobre l’habitabilitat d’algunes ciutats. El turisme només serà sostenible si garanteix un model de convivència entre visitants i residents que no malmeti la vida normal de les ciutats, que no n'expulsi habitants, que no encareixi els preus de l’habitatge i dels béns de consum, que no en canviï els usos productius ni malmeti el patrimoni i que no en dificulti la mobilitat. Cal tenir en compte, a més, que el turisme té també un important impacte global vinculat a la contaminació del transport aeri. Per tot això, s'han d'impulsar transformacions en el sector turístic que n’afavoreixin el decreixement i la descentralització territorial i estacional, canvis que han de produir una millora dels serveis i de la qualitat de l'ocupació en el sector.

Capgirar el sector de la construcció. Els indicadors de l'activitat constructora han començat a remuntar i ja s'endevinen algunes dinàmiques molt similars a les dinàmiques prèvies a la crisi. Així serà mentre no canviïn els esquemes de funcionament del sector, dominat per un grapat de grans empreses multiactivitat altament vinculades al sector financer, que acaparen les grans obres públiques, i amb una miríada de petites empreses locals que tracten de competir per accedir a les subcontractes que ofereixen les primeres. Cal capgirar aquesta situació. La professionalització de la gestió i la col·laboració entre petites empreses pot obrir la porta a un canvi progressiu d'aquestes dinàmiques. Cal, d’altra banda, impulsar polítiques de rehabilitació dels centres històrics de les nostres viles i ciutats, com a alternativa al creixement extensiu i la construcció d’habitatges nous. La rehabilitació és intensiva en mà d’obra i comporta incrementar l’eficiència energètica en el metabolisme de la ciutat. Apostem, doncs, per controlar el creixement urbanístic, vinculant tota nova construcció a la disponibilitat de recursos en el mateix territori.

Recerca i innovació. La recerca i la innovació han de ser motors de la transformació. Cal establir els mecanismes i incentius adequats per afavorir la R+D+I en tot allò que aporti millores al bé comú, el benestar de les persones i la sostenibilitat ambiental, ja sigui a nivell de país o a qualsevol altra escala. En aquest sentit és clau impulsar una major connexió de les universitats i centres de recerca públics per tal que generin coneixement públic al servei de tothom, situant Catalunya en l'excel·lència d'aquest àmbit clau per a la generació de benestar al segle XXI. Aquesta R+D+I s’ha de combinar amb polítiques industrials actives que afavoreixin la transformació del model productiu i a la vegada generin un sector industrial i de serveis d'alt valor afegit.

Cicles de vida dels productes. Ens cal un canvi de paradigma en el disseny industrial i dels productes a tots els nivells. Hem de deixar de dissenyar el cicle de vida dels productes del bressol (des que neixen) fins a la tomba (fins que moren en forma de residu) i passar a dissenyar-ho tot del bressol al bressol: des que neix un producte fins que torna a néixer/emprar-se en un altre objecte del mateix tipus o d'altres tipus en la mateixa indústria o altres indústries. Apostem per incentivar un disseny integral de residu zero. En aquest sentit, cal prevenir i reduir en origen la generació d’envasos i embalatges.