Catalunya ha de ser un espai inclusiu també pel que fa a les diferents edats, que se centri en les persones i en les necessitats de cadascun dels seus moments vitals. No podem oblidar que les situacions de desigualtat, exclusió i privacions arriben a qualsevol edat però que determinats grups pateixen aquestes situacions de manera molt més intensa i amb més vulnerabilitats.

Fins ara, el cicle vital s'organitzava a partir de les necessitats productives del sistema capitalista. Això generava situacions de precarietat vital en molts col·lectius, com ara la gent jove, les persones migrades, les dones, i un llarg etcètera. Tanmateix, la crisi d'aquest sistema productiu ha deixat obsolet el cicle vital que l'acompanyava: en el capitalisme actual, ja no es pot esperar una vida ordenada en què les persones es formen, produeixen i es retiren. I el desordre que l'ha substituït, que no compleix amb les expectatives vitals i es basa en la pobresa i la precarietat, ha augmentat les desigualtats entre generacions, especialment pel que fa a l'accés al treball, a l'habitatge i a altres drets i oportunitats socials.

Un nou model de cicles de vida. Entenem que cal fugir del model de cicle vital centrat en la productivitat per posar les persones al centre de la vida. El repartiment equitatiu del treball, del salari i de l'oci, així com una aposta decidida en matèria d'habitatge, són la garantia per a l'autogestió del cicle vital de cadascú. Cal apostar clarament per tornar el protagonisme a les persones i incentivar l'empoderament col·lectiu en totes les etapes vitals, afavorint les dinàmiques intergeneracionals i apostant per un acompanyament de les persones soles en aquelles etapes de la vida que sigui necessària la comunitat per tirar endavant. Hem de deixar de concebre la infància i la joventut com a preciutadania, i la vellesa com a postciutadania; i hem de superar tant la lògica ordenada i caduca de formar-se, produir, i retirar-se, com el nou cicle vital desestructurat i precari que tampoc no preveu la pluralitat de les diverses situacions de vida de cadascú.

Educació al llarg de la vida. En la societat del coneixement, l'educació no es pot limitar a una etapa de la vida, sinó que ha d'exercir-se al llarg de tot el cicle vital, combinant etapes formatives, d'activitat laboral i d'oci creatiu. Les institucions educatives, com ara la universitat o les escoles de persones adultes, han de replantejar-se en una perspectiva intergeneracional.

Infància. Cal superar el model actual de protecció de la infància i avançar cap a la promoció i la garantia dels seus drets, prestant especial atenció a la participació i implicació de la infància en la definició del seu present. Cal donar veu als infants per tal de poder atendre les seves necessitats i tenir en compte les seves voluntats. Hem d’aprendre a escoltar els infants i els hem d’incorporar en el disseny de les polítiques públiques.

Joventut. La joventut no és una època de pas cap a una edat adulta on finalment es troba estabilitat. La gent jove no està en una etapa de transició, sinó que ja és susceptible de tenir un projecte de vida propi i autònom. Durant les darreres dècades la gent jove hem estat el laboratori de pràctiques de la desregulació i la precarietat laboral que, posteriorment i amb l'excusa de la crisi, s'han estès a tota la ciutadania. Avui dia, la gent jove que no hem hagut de marxar del país a buscar-nos la vida només tenim dues opcions: el treball precari o l'atur. Un treball precari en forma d'una temporalitat excessiva, d'unes pràctiques sense remunerar i d'unes ofertes de treball que freguen l'estafa. A més, ens posen grans traves per a l'accés a l'educació. No només els preus de les taxes universitàries són abusius, sinó que a més a Catalunya s'ha de pagar per accedir als graus superiors de formació professional.

A Catalunya, la taxa d'emancipació juvenil (16-29 anys) és del 23,7%, xifra que no ha parat de disminuir des de l'esclat de la crisi com a conseqüència, entre d’altres, de les precàries condicions del mercat laboral i de la manca de polítiques públiques d'habitatge adreçades a persones joves. És urgent fer front a aquesta situació actuant sobre aquells elements clau per a l'emancipació, que van des de la formació a l'habitatge, passant per l'ocupació o la mobilitat.

Cal destacar també com l'individualisme i el masclisme se segueix perpetuant en les persones joves, per exemple a través de l’oferta cultural i d'oci consumista de les grans plataformes comercials, mediàtiques o de l'entreteniment; però també en la quotidianitat del dia a dia, com a les aules dels instituts i les universitats. Cal garantir l'accés a la cultura i espais de creació als i les joves, alhora que s'habiliten espais per construir un oci alternatiu i s'avança cap a una societat lliure de masclisme.

Aquesta mateixa gent jove hem estat en gran part motor del canvi que es va gestar a les places. La gent jove no som ciutadania del futur, som ciutadania del present, ciutadania empoderada, que prenem les nostres pròpies decisions i que ens manifestem en els nostres espais. Les persones joves, a través de l’associacionisme juvenil i múltiples formes d’acció col·lectiva, hem demostrat una gran capacitat organitzativa i de canvi. No podem parlar de joventut sense parlar de les persones joves organitzades en el moviment estudiantil, l'educació no formal, els moviments sindicals, les organitzacions feministes, etc. Cal donar respostes concretes a les demandes que sorgeixen en el si dels espais de socialització del jovent. Per aconseguir-ho, cal enfortir i potenciar la xarxa d'associacionisme i d’acció col·lectiva, facilitar que la gent jove s'organitzi i, sobretot, donar veu a la gent jove per aconseguir fer una bona diagnosi de la situació.

Etapa adulta. Cal ajudar les persones que volen tenir fills i filles, amb polítiques de natalitat proactives i fomentant la conciliació de la vida familiar i laboral. Les persones majors de 45 anys patim avui en dia moltes dificultats per poder desenvolupar el nostre projecte de vida. Cal evitar que les persones de mitjana edat siguem expulsades del mercat laboral en l'etapa més activa de la nostra carrera professional per motius d’embaràs o de discriminació de qualsevol tipus i si això succeeix cal fer un esforç per no desaprofitar la nostra experiència i evitar que quedem en situacions de vulnerabilitat.

Envelliment actiu i digne. Ja no ens serveixen els conceptes que relacionaven envelliment amb decadència, amb improductivitat o amb dependència. Tampoc ens podem deixar enlluernar per missatges que ens parlen de fer-se gran com si fos l’accés a una nova etapa de joventut daurada i plena d’oportunitats. La característica central del període que va dels 60 als 90 anys és la diversitat i l’heterogeneïtat i, per tant, cal tenir una mirada que reculli aquesta complexitat i construir polítiques que li puguin donar resposta. Creiem que només des de la proximitat serem capaços de recollir els diferents anhels de la gent gran i generar polítiques transversals i participatives en què els protagonistes directes s’hi puguin sentir implicats.

Apostem per unes polítiques públiques d’envelliment actiu articulades a partir de tres eixos: promoció de l’autonomia, seguretat i participació. S'ha de garantir que les persones de la tercera edat visquem i envellim amb dignitat i amb absolutes garanties de no quedar-nos soles. Volem que les institucions públiques prioritzin els aspectes bàsics de dignitat i garantia de subsistència, mobilitat i salut; però també volem recuperar el gran capital cívic que representem aquesta part de la població a Catalunya.

Totes les iniciatives que destaquen en els països més avançats en aquestes qüestions apunten a desinstitucionalitzar els instruments de resposta i afavorir dinàmiques d’autonomia i intergeneració que mantinguin la gent gran en els seus habitats personals i comunitaris, tals com: mantenir la població gran al seu domicili mentre es mantinguin les condicions vitals per poder-ho fer, facilitar la mobilitat i l’autonomia personal, promoure habitatges compartits amb serveis comuns o afavorir dinàmiques de cura comunitària que evitin la familiarització exclusiva.

Dret a la mort digna. Defensem el dret a morir de forma digna. En aquest sentit, apostem per despenalitzar i regular l’eutanàsia. Les cures pal·liatives i els processos de mort digna han d’estar establerts dins d’un marc legal reconegut. Cal contemplar com un dret l’acompanyament a la mort i l’acompanyament al dol.

Reforma horària. Posar les persones al centre de la vida vol dir també vetllar pel correcte desenvolupament del seu ritme vital, tant des del punt de vista social com biològic. En aquest sentit, la gestió i la distribució del temps esdevé un element primordial. Per facilitar la conciliació dels diferents temps quotidians (treball, estudi, família, lleure, etc.) apostem per una reforma horària que ho faci possible. Es tracta d’introduir canvis horaris perquè puguem gaudir de més llibertat en la gestió del nostre temps. Sincronitzant els nostres hàbits horaris amb els de la resta del món i amb un ritme més ordenat aconseguirem disposar de més temps i millorar en salut i qualitat de vida. A  través de reforma horària s’impulsaran uns hàbits horaris cívics, potenciant la igualtat entre les persones, les nostres capacitats de bona relació i, sobretot, la nostra salut i benestar. Entre els canvis que s’haurien de produir per fer efectiva aquesta reforma horària hi ha el canvi de fus horari.

Esport. L’esport és un dret universal de la ciutadania. És una de les ocupacions bàsiques dins l’espai d’oci i ha de ser entès en tota la seva transversalitat. L’esport és una necessitat per a la persona en tots els cicles vitals i s’ha de garantir des de la comunitat que aquesta pràctica no sigui desenvolupada com un luxe. Totes les persones, i especialment els infants i els i les joves, han de tenir dret a l’esport i el lleure. L’esport ha de ser inclusiu i cooperatiu. Qui practica esport ha de rebre un tracte equitatiu i igualitari i, en aquest sentit, s’ha d’allunyar de la lògica mercantilista que dóna lloc al copagament amb criteris de rendibilitat. L’esport no és diferent a altres activitats d’oci i el seu desenvolupament ha de mantenir els mateixos criteris d’igualtat garantint que tota la comunitat tingui accés tant a l’esport formatiu, com a l’esport competitiu.