La dictadura franquista va decidir eliminar d'arrel tota identitat del nostre poble i dels altres amb qui compartim llengua. Des del primer moment Catalunya va maldar per recuperar i fer créixer el projecte de país iniciat amb la Mancomunitat i hegemonitzat amb la Segona República.  Amb la recuperació de la democràcia Catalunya ha intentat bastir un projecte de país amb identitat pròpia, recuperant la llengua i la cultura catalanes amb l’ajut decisiu de l’administració, l'escola i els mitjans públics de comunicació. Aquest repte no es podria haver assolit sense l'ajuda de la immersió lingüística i la creació d’un espai audiovisual públic en català.

En la nova conjuntura del tombant de segle, s’ha intentat continuar la construcció d’aquell projecte amb el reconeixement de noves cultures i llengües (actualment, el català i el castellà conviuen amb més de tres-centes llengües diferents), un patrimoni cultural que ens enriqueix. Es pot dir que gràcies, fonamentalment, al model d'immersió lingüística, moltes persones d’orígens lingüístics diversos han adoptat el català com a llengua habitual i s'han identificat amb la cultura catalana, de manera que l'evolució de l'ús de la llengua ha pogut mantenir-se estable en la darrera dècada. Els resultats de la immersió lingüística a Catalunya ens permeten ser tan optimistes com prudents: un 94,3% de la població de més de 15 anys entén el català i més d’un 80% el sap parlar. No obstant això, el model d'immersió lingüística ha estat qüestionat per part de diversos estaments i partits polítics. Contràriament, nosaltres considerem que aquest model, que situa el català com a llengua vehicular, ha estat un model d’èxit per a un país plurilingüe com el nostre.

En el marc de la deliberació sobre el model lingüístic català cap punt de partida pot menysprear, per una banda, la igualtat d'oportunitats lingüístiques que ha suposat per a tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya l'actual model i, per l'altra, la capacitat que ha tingut a l'hora de construir una cultura comuna en base a una llengua compartida. Fonamentalment, l'èxit del model d'immersió català s'explica per l'ampli suport parlamentari amb què va néixer i la implicació de la societat catalana, des dels anys noranta fins a l'actualitat. Entenem que  la política lingüística ha de possibilitar la convivència sostenible al país de les diverses llengües que hi són presents, amb un plantejament que reflecteixi el seu vessant cultural i social. En aquest sentit, hem de mantenir la sobirania en l’àmbit lingüístic, reforçar els lligams amb tots els territoris de parla catalana  i desenvolupar un model lingüístic que situï el català com la llengua nacional comuna d'una societat plurilingüe.

Llengües oficials. El català i el castellà, llengües emprades per la majoria dels catalans i les catalanes, són i han de continuar sent les llengües oficials a Catalunya, conjuntament amb l’occità (aranès a la Vall d’Aran). El català, d’altra banda, és la novena llengua d'Europa si tenim en compte el nombre de parlants. No obstant això, no és una llengua oficial en les institucions europees, ja que el govern de l'Estat espanyol, que té quatre llengües oficials, només va sol·licitar per al castellà aquest estatus. Des d’aquest nou espai polític defensem l’oficialitat del català a les institucions europees.

Ús preferent del català. El català és la llengua pròpia de Catalunya i mereix un ús preferent. En aquest sentit, com a mínim, el català ha de continuar sent la primera llengua en quatre àmbits: ensenyament, mitjans de comunicació públics de la Generalitat, toponímia i llengua de l'Administració de Catalunya. Cal, però, que continuï avançant en aquells àmbits en què encara és molt minoritari (o minoritzat), adaptant les accions revitalitzadores al nou context sociolingüístic, amb l'única eina que ha possibilitat l'èxit del model d'immersió actual: un ampli consens polític i social. Considerem que el desenvolupament i la fiscalització de l'aplicació de la Llei de política lingüística són responsabilitats que hauria d'assumir un organisme de govern, com l'actual Direcció General de Política Lingüística depenent de la Conselleria de Cultura, que coordinés de manera transversal les accions de totes les conselleries i que, amb la dotació necessària (la contenció pressupostària també ha afectat aquest àmbit substancialment) visualitzés la prioritat que suposa per al país.

Pluralisme lingüístic. Per mantenir aquest patrimoni cultural cal mantenir els drets lingüístics actuals del conjunt de la població i ampliar-los a altres llengües. Som un país configurat per persones de procedència diversa, amb idiomes d’origen també divers. Entenem que cal promoure i facilitar l’aprenentatge de l’idioma d’origen. La diversitat lingüística del país és un gran valor, però per convertir-la en un actiu real cal donar-li també projecció en l’esfera pública.

Aixecar les barreres comunicatives. Creiem que cal aixecar totes les barreres comunicatives que encara hi ha en molts serveis públics: hospitals, jutjats, serveis socials, escoles. Perquè això sigui possible cal dotar  l’Administració dels recursos necessaris, entre els quals la regulació de la professió d’intèrpret, reconeixent-ne també les competències plurilingües i el valor social. Igualment, el suport a la llengua de signes és un element fonamental en aquest sentit.